Al Marroc Oriental hi ha un territori emmarcat per la carretera que va d’Ain Beni Mathar a Outat el Haj, al sud, la que passa per Merija i va fins a Guefait, a ponent, i la que, resseguint el centre de la vall connecta Guefait amb la carretera principal d’Oujda a Figuig per Ain Beni Mathar. És un polígon irregular dibuixat damunt d’uns altiplans àrids viscuts per uns pobles d’arrel pastora i nòmada. Una cultura que encara és present per les haimes que es veuen aquí i allà pel paisatge terròs. Haimes que donen aixopluc a uns pastors que durant el dia escampen els seus ramats per les planes. Un país afaiçonat per la ramaderia del xai: planes amples de vegetació escadussera excepte allà on s’han fet plantacions d’alfals per a ús exclusiu dels ramats. Com diu un dels nostres amics, els pobladors d’aquestes terres només pensen en el xai, no en plantar hortalisses per als humans.
D’aquesta llei només se n’escapa l’oasi de Guefait, i Merija, on creix ara la plantació d’olivera. Terres decorades amb una arquitectura rural singular, de cases de línies rectes, plantes rectangulars, de volums simples, en què l’única complexitat la donen alguns volums adossats en angle recte. Cases de color terròs, de pedra seca o terra cuita. En aquesta terra hi ha un altre espai que també trenca el domini de la cultura nòmada: les mines de carbó de Jerada, en crisi econòmica de fa anys i en crisi social dels temps recents. Un poble de miners entre el negre del carbó, el gris del fum i el verd oliva. Un país que ens és donat de viure’l també a nosaltres al llarg d’un mes l’any.
Robert Sala i Ramos 