Una apropiació (in)deguda i personal

Materialització i des-materialització a les Nits, de Jordi Alcaraz

Vídeo exposició al Museu de Montserrat

Jordi Alcaraz és un artista molt agraït: no explica la seva obra, no interfereix en l’apropiació que tots en puguem fer. No ens ajuda a entendre-la, cert; ara bé, tampoc ens n’imposa una lectura. Posició singular! Ens toca enfrontar-nos-hi quasi bé com amb la interpretació de l’expressió plàstica prehistòrica, en què tampoc tenim guiatge. Bé, exagero! Evidentment! Coneixem el context social i artístic d’en Jordi! De resultes m’atreveixo a fer-me la meva i donar-ne una impressió. La meva particular, és clar, però transferible.

Materialització de les seves idees i sensacions; des-materialització i abstracció (“desaparició” en diu ell). Els dos processos, les dues direccions entre les idees i la matèria: idees que prenen cos i cossos que es difuminen fins quedar en idees. En l’inici fou la matèria inerta, la mà humana li imposà la forma i creà una realitat nova. Al principi foren dos blocs de pedra, com en Idea damunt d’una peanya: un bloc cúbic i un còdol ben arrodonit, ben fort. A partir d’aquesta matèria inerta els nostres avantpassats van donar començ a la creació. I en Jordi també: crea forma, transforma l’espai, modifica el material, hi crea una sensació, violenta, com la de la creació de les eines primitives. No tot és violència: la mà de la figura de porcellana toca amb delicadesa i crea un espai en expansió en el metacrilat, seguint les lleis d’Einstein.

En Jordi resulta ser un devot de Walter Benjamin, que es qüestionava el paper de l’art un cop ens és possible de reproduir-lo tècnicament. En Jordi es pregunta per un aspecte paral·lel i reflexiona i critica la reproducció mecànica de l’art i la seva transformació en imatges bidimensionals en paper que res retenen de la realitat. A molts ens plauen els llibres de “sants”: jo miro de tenir a mà les grans obres que descriuen i estudien l’expressió plàstica dels nostres avantpassats en coves, abrics i objectes mobles. M’admiren les imatges d’Altamira, Lascaus, Chauvet, Cosquer i tantes altres. Però res hi ha com omplir-se els ulls amb la representació al seu lloc original, en volum, en context. No ens enganyem tampoc: seguim perdent la visualització amb llum de torxa i en el context social i religiós en què els ancestres observaven, i “vivien”, aquelles figures: ells les veien viure.

Quan hi parles, en Jordi et diu que avorreix els llibres, per això en la seva obra en podreu veure tants de transformats, és a dir, que han perdut llur forma de llibre, llur essència i s’han trans-format en una altra cosa. La mateixa raó l’ha animat a mudar el seu catàleg en una obra singular, cada exemplar en una forma particular. La primera obra que vaig veure d’en Jordi, a la Fundació Vila Casas de Palafrugell, va ser precisament un llibre modificat per la violència de l’erosió mecànica i química, en què la tinta omple l’espai a la seva manera. En ell la tinta no crea un món d’idees, ans un espai físic que imita el treball de l’aigua dels rius que crea les coves dins la roca.

El darrer, el més significatiu: Autoretrat al taller. Segur que ell no hi pensava en això: la imatge que tria com a “autoretrat” és el mateix retrat que tenim dels avantpassats, el que més impacta la imaginació de la humanitat actual és tenir una imatge directa de “l’ésser” dels nostres ancestres. Una petja, en l’argila tendra dins una cova, en la lava refredada d’un volcà: l’empremta d’un moment vital, fugisser, de l’alè d’una persona d’altre temps. Ell ha triat el mateix per a definir-se sobre la superfície del metacrilat.

Vet aquí la meva tria d’una obra que té molt més. En Jordi em dóna llibertat per pensar i fer-me meva la seva obra. No és com la majoria d’artistes que són gelosos de com s’interpreta llur treball. Ja veurem què en pensa d’aquesta materialització (en negre i en l’espai virtual) de quatre idees que em van venir al cap dissabte a Montserrat.