Algèria dempeus

Boulevard d’Ernesto Che Guevara, a Alger. Autoria: Robert Sala

Places, carrers i passatges, a Catalunya i a molts altres llocs del món, imiten o segueixen la moda del París de la reforma urbanística d’Haussmann, a la segona meitat del mil vuit-cents. Moltes ciutats imiten i apliquen. Així es diu de Tbilisi la París de l’Est. N’hi ha una, però, que és feta a imatge i semblança de l’original: Alger. L’estil urbanístic, els edificis singulars, són aquí haussmannians. Es reconeixen com a tals.

Les cases de pisos, el color de les façanes, blau i blanc (canviat per un gris i blanc avui) és una adaptació de París a la riba del mar. Edificis singulars com la Grande Poste, jardins urbans… tot segueix la línia de París. Un París a la Mediterrània, construït com a part indestriable de França.

La Casbah d’Alger des de la Plaça dels Màrtirs – Autoria: Robert Sala

L’urbanisme s’ha d’adaptar al territori i el pla haussmannià ressegueix la Rocade des dels alts d’El Biar fins arran de costa. Un dibuix de vies tortuoses, amb l’emblemàtic carrer de Didouche Mourad, una serp de trànsit dens, bulliciós i sorollós. Aquest dèdal s’amanseix en arribar al pla i dóna el fruit del carrer Larbi Ben M’hidi, que desemboca a la plaça de l’Emir Abd el Kader, i del Boulevard d’Ernesto Che Guevara, que fa de passeig marítim, les seves porxades i places que s’acaben a la petita i bella mesquita de Djama’a al-Djedid, veïna de la Gran Mesquita.

La Gran Mesquita, a Alger – Autoria: Robert Sala

Però aquest París transmediterrà juga una funció clara: envolta la Casbah i, en bona mesura, l’amaga. Li fa certament de cinturó que la limita i la tanca. L’urbanisme algerià actual ha volgut crear la gran Plaça dels Màrtirs (finalment i feliçment acabada) que serveix de finestra perquè l’aire fresc de la Casbah baixi fins a mar. Punt de trobada de l’Alger tradicional i l’haussmannià. Aquí es pot guaitar, des de la costa, tota la dimensió de la ciutat emmurallada.

L’urbanisme la clou o la vol mostrar, però l’esperit de la Casbah ha trobat sempre la forma de sortir i de fer-se sentir: per Bab el Oued als anys vuitanta de la crisi del pa, o avui amb el flux humà dels divendres per Didouche Mourad i Pasteur avall cap a la Grande Poste. O, molt abans, als anys seixanta de la independència.
I és que Alger i les seves Vraies richesses creixen i alimenten.

Pobles d’arrel pastora i nòmada, al Marroc Oriental

Al Marroc Oriental hi ha un territori emmarcat per la carretera que va d’Ain Beni Mathar a Outat el Haj, al sud, la que passa per Merija i va fins a Guefait, a ponent, i la que, resseguint el centre de la vall connecta Guefait amb la carretera principal d’Oujda a Figuig per Ain Beni Mathar. És un polígon irregular dibuixat damunt d’uns altiplans àrids viscuts per uns pobles d’arrel pastora i nòmada. Una cultura que encara és present per les haimes que es veuen aquí i allà pel paisatge terròs. Haimes que donen aixopluc a uns pastors que durant el dia escampen els seus ramats per les planes. Un país afaiçonat per la ramaderia del xai: planes amples de vegetació escadussera excepte allà on s’han fet plantacions d’alfals per a ús exclusiu dels ramats. Com diu un dels nostres amics, els pobladors d’aquestes terres només pensen en el xai, no en plantar hortalisses per als humans.

Casa tradicional dels pobles d’arrel pastora i nòmada, al Marroc Oriental, on treballem aquets dies en una campanya d’excavació arqueològica dirigida des de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

D’aquesta llei només se n’escapa l’oasi de Guefait, i Merija, on creix ara la plantació d’olivera. Terres decorades amb una arquitectura rural singular, de cases de línies rectes, plantes rectangulars, de volums simples, en què l’única complexitat la donen alguns volums adossats en angle recte. Cases de color terròs, de pedra seca o terra cuita. En aquesta terra hi ha un altre espai que també trenca el domini de la cultura nòmada: les mines de carbó de Jerada, en crisi econòmica de fa anys i en crisi social dels temps recents. Un poble de miners entre el negre del carbó, el gris del fum i el verd oliva. Un país que ens és donat de viure’l també a nosaltres al llarg d’un mes l’any.