La Covid-19, reflexions en democràcia (1): davant el mirall, llibertat i resiliència, de l’Atenes clàssica a avui

Demòstenes, al discurs “Sobre la corona”, contraposa les capacitats de Filip de Macedònia, de lideratge sobre la tropa i sobre el país, de prendre en tot moment la decisió que més li convé i amb la màxima celeritat, amb plens poders polítics i econòmics, sense discussió, a la seva pròpia capacitat com a general atenès, subjecte al criteri en el sí de la discussió democràtica a la Boulé.  Exposa el que la diferència de posició li suposava en la presa de decisions, en l’estratègia i en la jerarquia de comandament. Situava en la immediatesa i comandament total de Filip la raó de les seves victòries, que el seu fill Alexandre encara va ampliar més.

Restes del Bouleuterion, seu de l’assemblea de Priene, ciutat jònia d’Anatòlia, actual Turquia © R. Sala Ramos

Els darrers temps he pensat sovint en l’actualitat del discurs de Demòstenes i avui he recordat especialment aquesta situació del segle IV a.c. en llegir un article a Science que difon un informe elaborat per científics de l’OMS. En aquest informe avaluen la reacció de la Xina: la capacitat executiva del seu govern i la resposta de la societat xinesa davant del repte d’aturar la dispersió del Covid-19. L’article, al final, fa un exercici paral·lel al de Demòstenes i es pregunta si, a l’Occident democràtic i liberal, la capacitat executiva dels governs i la resposta immediata de la població seran idèntiques. Evidentment la pregunta és retòrica. Com Demòstenes, nosaltres preferim “el privilegi de no tenir cap amo”, però la capacitat executiva és menor o més lenta i la resposta de la societat és mediatitzada per interessos particulars i molt sovint crítica i descreguda.

Inscripció dedicada al Demos Athenai (poble d’Atenes) a Priene. © R. Sala Ramos

Hi ha organitzacions socials més resilients en certes situacions i a diferents escales: en la capacitat executiva dels governs i en la immediatesa de la resposta de la ciutadania. No estem en la mateixa situació que Demòstenes, un aristòcrata en una democràcia aristocràtica, nosaltres, ciutadans comuns d’una democràcia liderada per una elit política i econòmica, hem d’afrontar responsablement l’emergència i hem d’exigir una resposta executiva que dirigeixi l’acció al focus de l’emergència, a posar solucions i frens a l’expansió i creixement de la pandèmia, vetllar pels col·lectius en risc sanitari i d’exclusió social, no malmetre el que ja s’està fent correctament, i buscar una sortida racionalitzada i que equilibri la necessitat sanitària, l’exercici de la democràcia i la recuperació progressiva del pols social i econòmic. En èpoques de crisi, i només en èpoques de crisi, ens hem de dotar de protocols executius i àgils. I exigir, per al futur, d’evitar els dubtes i negacions que hem viscut els darrers mesos.

 

 

Algèria dempeus

Boulevard d’Ernesto Che Guevara, a Alger. Autoria: Robert Sala

Places, carrers i passatges, a Catalunya i a molts altres llocs del món, imiten o segueixen la moda del París de la reforma urbanística d’Haussmann, a la segona meitat del mil vuit-cents. Moltes ciutats imiten i apliquen. Així es diu de Tbilisi la París de l’Est. N’hi ha una, però, que és feta a imatge i semblança de l’original: Alger. L’estil urbanístic, els edificis singulars, són aquí haussmannians. Es reconeixen com a tals.

Les cases de pisos, el color de les façanes, blau i blanc (canviat per un gris i blanc avui) és una adaptació de París a la riba del mar. Edificis singulars com la Grande Poste, jardins urbans… tot segueix la línia de París. Un París a la Mediterrània, construït com a part indestriable de França.

La Casbah d’Alger des de la Plaça dels Màrtirs – Autoria: Robert Sala

L’urbanisme s’ha d’adaptar al territori i el pla haussmannià ressegueix la Rocade des dels alts d’El Biar fins arran de costa. Un dibuix de vies tortuoses, amb l’emblemàtic carrer de Didouche Mourad, una serp de trànsit dens, bulliciós i sorollós. Aquest dèdal s’amanseix en arribar al pla i dóna el fruit del carrer Larbi Ben M’hidi, que desemboca a la plaça de l’Emir Abd el Kader, i del Boulevard d’Ernesto Che Guevara, que fa de passeig marítim, les seves porxades i places que s’acaben a la petita i bella mesquita de Djama’a al-Djedid, veïna de la Gran Mesquita.

La Gran Mesquita, a Alger – Autoria: Robert Sala

Però aquest París transmediterrà juga una funció clara: envolta la Casbah i, en bona mesura, l’amaga. Li fa certament de cinturó que la limita i la tanca. L’urbanisme algerià actual ha volgut crear la gran Plaça dels Màrtirs (finalment i feliçment acabada) que serveix de finestra perquè l’aire fresc de la Casbah baixi fins a mar. Punt de trobada de l’Alger tradicional i l’haussmannià. Aquí es pot guaitar, des de la costa, tota la dimensió de la ciutat emmurallada.

L’urbanisme la clou o la vol mostrar, però l’esperit de la Casbah ha trobat sempre la forma de sortir i de fer-se sentir: per Bab el Oued als anys vuitanta de la crisi del pa, o avui amb el flux humà dels divendres per Didouche Mourad i Pasteur avall cap a la Grande Poste. O, molt abans, als anys seixanta de la independència.
I és que Alger i les seves Vraies richesses creixen i alimenten.