Covid-19 i progrés (2)

Diuen que la Covid-19 ha posat a la humanitat davant del mirall de la fragilitat. Tan aviat hem oblidat la crisi de les dues guerres mundials del segle passat? I és clar, pel camí també hem oblidat els estudis que demostren el declivi de l’Imperi Antic d’Egipte per un episodi de canvi climàtic d’ara fa quatre mil anys. I la caiguda de l’Imperi Romà que tants treballs d’història i clima relacionen amb la pandèmia antonina, la pesta justiniana i canvis climàtics ben provats. Per no parlar de l’oblit de la Pesta Negra de l’Edat Mitjana i el “Mal Any Primer”, que va delmar la demografia europea.

En realitat no hem oblidat. El que ha passat és que també sabem que l’Imperi d’Egipte va ressorgir, i l’Imperi Mitjà va ser més poderós encara que el dels constructors de les piràmides. Hem après per la història que sobre les ruïnes de l’Imperi Romà van créixer el món cristià i islàmic. També ens han ensenyat les llums del Renaixement i l’anomenat progrés econòmic de la industrialització, que van seguir a la foscor de la Pesta Negra.

És clar que seguim sense explicar-nos la desmemòria del segle XX i l’encara més greu de la crisi econòmica dels darrers anys. Als milions de persones empobrides i precaritzades per aquesta crisi, se’ls pot dir que la industrialització i el capitalisme de la Fi de la Història han estat progrés? Suportaran sentir el 2020 que, ara, ens posem davant del mirall de la fragilitat?

Istambul, l’antiga Constantinopla, la capital de l’Imperi Romà d’Orient, un centre estratègic i comercial. A mitjan segle VI, en ple regnat de Justinià i després que hagués bastit Agia Sophia, la ciutat i tot l’imperi va patir una severa pandèmia de pesta. © R. Sala Ramos

Hi ha un oblit selectiu. Un oblit que ignora la ciència que ha posat damunt la taula, de fa molts anys, que la humanitat és part intrínseca dels fenòmens naturals, que no en som espectadors privilegiats: som part del mateix sistema de la vida que els animals-reservori i que els virus. Les llums del Renaixement van il·luminar la concepció de l’univers immens en què la Terra n’és un punt minúscul, no ja el centre d’una creació. La recerca durant la globalització industrial del segle XIX va donar el fruit de la lluita per la supervivència i la selecció natural postulades per Darwin. I el segle XX va albirar l’impacte de l’acció humana sobre l’ecologia de la Terra i va parir la Primavera Silenciosa de Rachel Carson.

És tot aquest llegat de ciència, pensament, racionalitat el que no hem integrat en una cultura que segueix difonent i transmetent una visió de la humanitat errònia i desenfocada. És en aquesta cultura caduca que hi caben els conceptes-valors de fragilitat i humilitat. I és, en conjunt, aquesta cultura la que ens fa nosa. I no hi ha només desmemòria, també reacció activa, irada, com la que va mostrar la il·lustració occidental contra la selecció natural de Darwin que eliminava el progrés evolutiu humà.

El que ha fet la Covid-19 és posar-nos davant del mirall de la desmemòria històrica. Oblidem, volem oblidar. Potser necessitem oblidar com a adaptació psicològica a l’impacte d’allò que ens havien ensenyat a no esperar. Perquè, de fet, una de les constants en totes les anteriors crisis és el renaixement d’una religió escatològica, de la fi dels temps. El cristianisme i l’islam van fomentar, després de la pesta justiniana, una cultura amb múltiples manifestacions públiques de rituals de súplica, de reforçament d’aquells conceptes-valors de fragilitat i humilitat. Aquesta realitat històrica també l’hem oblidada.

La costa de Normandia està clivellada de monuments de memòria de la Segona Guerra Mundial, com la Pointe d’Hoc. Molt visitats, però això no implica reconeixement de les constants crisis de les societats humanes. © R. Sala Ramos

En conseqüència, podem pensar que oblidarem la Covid-19? Seguirem com fins ara? O haurà servit per acabar amb una cultura i veure’n néixer una altra que entengui i interioritzi el que és realment la vida a la Terra i la integració de l’activitat humana en aquest sistema? Són Darwin i Malthus els que més bé expliquen la pandèmia. L’acció antròpica no és estranya a aquestes crisis, no només per la zoonosi -l’estreta relació amb els animals que són reservori dels virus- sinó per la globalització, a escales diferents, que tant a l’Imperi Romà, com a l’Europa medieval o en l’actualitat, ha fet de catalitzador, de mecanisme d’amplificació. Són els discursos de la fragilitat, la humilitat, part de l’adaptació psicològica des de la mística i l’escatologia religiosa? Són els epígons dels valors que acompanyaven la desmemòria històrica?

La Covid-19 i el paper clar i divulgat de la medicina, l’agraïment celebrat als professionals clínics, serviran per canviar la norma històrica? Serviran per a situar la ciència i el pensament racional en el centre o refarem el mateix fil històric i oblidarem el que tants han patit? És probable que oblidem i reneixi un esperit d’eufòria, perquè som molt donats a anar d’un extrem a l’altre!

Necessitem una nova cultura, un canvi de valors, que atengui a criteris de consciència i solidaritat, que racionalitzi, integri el que és la vida a la Terra i com els sistemes d’acció humana són part de l’entorn natural en què es mouen els virus. Una tal cultura ha de reclamar també aquesta consciència a les autoritats perquè estableixin protocols de protecció, a l’estil dels que hem sabut que es van imposar a Taiwan després de la darrera SARS. Només així la pròxima pandèmia no ens agafarà desprevinguts ni haurem d’invocar a una pretesa humilitat.

Si canviem el ritme de la història pot ser pel camí trobarem un nou concepte de progrés.

La Covid-19, reflexions en democràcia (1): davant el mirall, llibertat i resiliència, de l’Atenes clàssica a avui

Demòstenes, al discurs “Sobre la corona”, contraposa les capacitats de Filip de Macedònia, de lideratge sobre la tropa i sobre el país, de prendre en tot moment la decisió que més li convé i amb la màxima celeritat, amb plens poders polítics i econòmics, sense discussió, a la seva pròpia capacitat com a general atenès, subjecte al criteri en el sí de la discussió democràtica a la Boulé.  Exposa el que la diferència de posició li suposava en la presa de decisions, en l’estratègia i en la jerarquia de comandament. Situava en la immediatesa i comandament total de Filip la raó de les seves victòries, que el seu fill Alexandre encara va ampliar més.

Restes del Bouleuterion, seu de l’assemblea de Priene, ciutat jònia d’Anatòlia, actual Turquia © R. Sala Ramos

Els darrers temps he pensat sovint en l’actualitat del discurs de Demòstenes i avui he recordat especialment aquesta situació del segle IV a.c. en llegir un article a Science que difon un informe elaborat per científics de l’OMS. En aquest informe avaluen la reacció de la Xina: la capacitat executiva del seu govern i la resposta de la societat xinesa davant del repte d’aturar la dispersió del Covid-19. L’article, al final, fa un exercici paral·lel al de Demòstenes i es pregunta si, a l’Occident democràtic i liberal, la capacitat executiva dels governs i la resposta immediata de la població seran idèntiques. Evidentment la pregunta és retòrica. Com Demòstenes, nosaltres preferim “el privilegi de no tenir cap amo”, però la capacitat executiva és menor o més lenta i la resposta de la societat és mediatitzada per interessos particulars i molt sovint crítica i descreguda.

Inscripció dedicada al Demos Athenai (poble d’Atenes) a Priene. © R. Sala Ramos

Hi ha organitzacions socials més resilients en certes situacions i a diferents escales: en la capacitat executiva dels governs i en la immediatesa de la resposta de la ciutadania. No estem en la mateixa situació que Demòstenes, un aristòcrata en una democràcia aristocràtica, nosaltres, ciutadans comuns d’una democràcia liderada per una elit política i econòmica, hem d’afrontar responsablement l’emergència i hem d’exigir una resposta executiva que dirigeixi l’acció al focus de l’emergència, a posar solucions i frens a l’expansió i creixement de la pandèmia, vetllar pels col·lectius en risc sanitari i d’exclusió social, no malmetre el que ja s’està fent correctament, i buscar una sortida racionalitzada i que equilibri la necessitat sanitària, l’exercici de la democràcia i la recuperació progressiva del pols social i econòmic. En èpoques de crisi, i només en èpoques de crisi, ens hem de dotar de protocols executius i àgils. I exigir, per al futur, d’evitar els dubtes i negacions que hem viscut els darrers mesos.