50 anys de la troballa del crani Aragó XXI, a Talteüll

La descoberta va obrir unes col·laboracions científiques en les quals hi trobem les arrels de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA)

El 22 de juliol de 1971, a les 15h, a la Caune de l’Aragó a Talteüll, al Rosselló, un jove equip d’investigadors i investigadores, liderats per Marie-Antoinette i Henry de Lumley, descobria el que aleshores era el crani humà més primitiu d’Europa, i que ja a l’època va ser anomenat el català més antic: un esquelet facial d’un individu d’Homo heidelbergensis de 450.000 anys d’antiguitat; era l’Aragó XXI.

Prèviament s’havien localitzat restes dentals aïllades i, més tard, es descobririen d’altres fragments ossis molt complets. Però el momentum va ser aquell 22 de juliol i aquella cara, la cara de la humanitat europea primitiva, la imatge dels nostres avantpassats.

Un moment de la meva intervenció el dia de la commemoració de la descoberta

Cal recordar que el 1971 el panorama de la paleoantropologia europea era molt migrat, en comparació amb l’actualitat. Encara no s’havia descobert Atapuerca, a Burgos, ni Dmanisi, a Geòrgia. En canvi, aquell juliol de 1971 va cridar l’interès d’un grup d’estudiants i afeccionats a la Prehistòria i l’Evolució Humana de Girona, liderats per Josep Canal, i del qual formava part l’Eudald Carbonell, que van iniciar una col·laboració contínua amb l’equip de Marie-Antoinette i Henry de Lumley, els quals s’implicaren en la recerca que aquell grup desenvolupava a Girona, en jaciments com el Puig d’en Roca.

La cooperació va donar fruits de gran abast, personals i col·lectius: des de la formació d’Eudald Carbonell a París, la posada en marxa de l’excavació a l’Arbreda, i la vinguda del Congrés de Paleontologia Humana de Niça a Girona el 1976, amb la celebració d’una exposició.

Aquí podeu escoltar la meva intervenció

Tota aquesta és la història de l’origen del que avui és l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA), a l’actualitat centrat en jaciments de primera magnitud arreu del món, però que es va iniciar en la recerca al Puig d’en Roca, a Girona, la comarca de la Selva, a l’Empordà, amb l’Associació Arqueològica de Girona, la creació del Centre de Recerques Paleo-Eco-Socials, en col·laboració amb Talteüll…

I tot ve a tomb perquè el passat 22 de juliol de 2021, dos membres de l’IPHES, Deborah Barsky i Robert Sala Ramos, vam participar en la celebració del 50è aniversari de la descoberta de l’esquelet facial de la Caune de l’Aragó, convidats pel matrimoni de Lumley i els companys del Centre Européen de Recherches Préhistoriques de Tautavel.

Gràcies per la invitació, per poder compartir la commemoració. Llarga vida al projecte de recerca i social de Talteüll, i als seus integrants!

Xavier Folch, un editor que es va avançar a l’expansió de la literatura en evolució humana

La socialització, que va afavorir i iniciar, ara és part del patrimoni de l’IPHES, de l’essència de les nostres accions en la societat

Va ser clarivident, en lligar la seva activitat editorial amb les necessitats d’una societat creixentment complexa

Ara ja fa un mes que va faltar en Xavier Folch i Recasens i ja se n’ha destacat tot allò que és essencial. El seu paper d’editor a Empúries i Edicions 62, la seva participació en la lluita antifranquista i l’acompanyament i promoció de tants dels representants de les lletres catalanes, així com la seva direcció de l’Institut Ramon Llull, des d’on va aconseguir la presència de la literatura catalana com a convidada a Frankfurt.

Xavier Folch i Recasens

Aquí volem agrair-li el seu interès editorial en camps ben diversos, com fou en el de les ciències. Va llegir l’atractiu creixent de la societat per l’evolució humana i de com hi servia el projecte d’Atapuerca i la feina que hi realitzàvem des de la Universitat Rovira i Virgili. Fou així com va convidar a l’Eudald Carbonell i Roura a escriure un llibre que socialitzés els darrers coneixements en l’evolució del comportament humà. De fet, segons recordava l’Eudald, en la primera trobada que vam tenir tots tres a Tarragona, va venir a ell abans de l’expansió de la literaura en evolució humana Va tenir la visió d’avançar-se, però sense sort, perquè nosaltres vam trigar uns anys a tenir disponibilitat de temps per acomplir el seu desig.

Quan ho va assolir, en el tombant del segle XX, li vam proposar, no pas de publicar un volum sinó tres, que tinguessin personalitat pròpia i que ens permetessin d’oferir al lector una visió àmplia, des de diferents perspectives i amb formes divulgatives diferents. Així van néixer Planeta Humà, aproximació a l’evolució humana que seleccionava els aspectes clau del procés d’evolució del comportament i defugia la idea d’un manual. Això sí, tenia l’esperit d’introduir les recerques més recents i els resultats més destacats per a la formació d’un criteri social adequat en aquest àmbit.  

La segona proposta era un llibre d’entrevistes entorn l’evolució pel que vam proposar de treballar amb en Josep Corbella, periodista especialitzat en ciència i salut i amb qui teníem, i seguim tenint, una bona relació professional i d’amistat. En Josep en va fer el plantejament i ens va permetre de crear Sapiens. El llarg camí dels homínids cap a la intel·ligència, en què es va traçar l’evolució, des dels primitius homínids, gràcies a la participació també de Salvador Moyà, fins al comportament típicament humà.

La darrera aposta va ser l’Encara no som humans, un assaig sobre l’impacte de l’herència evolutiva en el comportament humà en el passat i en el present. Va ser el treball més desinhibit i personal i que ens permeté d’anar més enllà de la recerca i oferir una visió del paper de la ciència en la societat actual. L’aposta d’en Xavier per nosaltres ens va obrir de bat a bat el camp de la socialització, un terreny que ara adobem des de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) que va ser fundat poc després d’aquelles publicacions d’Empúries i Edicions 62.

La socialització, que en Xavier va afavorir i iniciar, ara és part del patrimoni de l’IPHES–CERCA, de l’essència de les nostres accions en la societat, dels programes que desenvolupem per introduir la ciència en la ciutadania, una pràctica que cada cop més és exigible i exigida als centres de recerca i a les universitats. En això, en Xavier també va ser clarivident, en lligar la seva activitat editorial amb les necessitats d’una societat creixentment complexa.

Avui dia, que la seva mort s’escau en un any en què la ciència està a l’ordre del dia, en què s’avalua quotidianament el seu paper social, vull recordar que gràcies a ell vam plantejar aquestes qüestions ja fa vint anys i les vam presentar a la ciutadania, per ajudar a crear un criteri ciutadà essencial que millori la humanitat i la cohesió social. La poca implicació social de la ciència que denunciàvem aleshores l’hem vista en una manca de previsió i planificació de les societats “avançades” occidentals. Si el 2002 denunciàvem les crisis mundials marcades per les guerres a l’Orient Mitjà i el mes de setembre de 2001, avui reforçaríem la importància del canvi de paradigma en la política energètica i la necessitat de societats resilients que han de conèixer quina és la seva imbricació en el món natural per poder entendre la nostra relació amb altres espècies, la nostra interdependència i la necessitat d’extreure’n un programa de previsió i organització amb què fer front a crisis de salut pública. I, com ja fèiem al 2002, seguiríem remarcant la necessitat d’un programa d’acció també per afrontar la crisi climàtica, acceptat i aplicat a escala mundial, del que el canvi de paradigma energètic n’és part indefugible.

El millor homenatge a en Xavier Folch i Recasens que nosaltres podem dedicar-li és recordar com n’és de necessària una societat conscient de la seva vàlua i de les seves limitacions per ser resilient i avançar gràcies al coneixement i a una bona cohesió social, avui encara llunyana.

Un record perpetu a ell i una salutació al seu fill, Ernest Folch i Folch, amb qui també vam treballar en l’edició dels tres llibres esmentats.

L’IPHES, des de Tarragona al món

Em complau compartir amb vosaltres el text que vaig llegir a l’acte de lliurament del Premi Tàrraco a l’IPHES

L’Ajuntament de Tarragona ha decidit atorgar el PREMI TARRACO 2019 a l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució (IPHES). En nom de l’institut vull agrair aquesta distinció.

L’IPHES és un institut de recerca que treballa en línies d’investigació en evolució humana a tot el món des de Tarragona i Catalunya. El nostre treball es fa des de Tarragona al món. Volem que els resultats de la nostra recerca siguin significatius a tot arreu, per a tothom. Que siguin també patrimoni humà per l’impacte que aconsegueixin de tenir en la societat d’avui i del futur.

Moment de la meva intervenció després de rebre el Premi Tarraco, al saló de plens de l’Ajuntament de Tarragona – Maurici Fernández/Ajuntament de Tarragona

Constituïm un institut d’investigació amb projectes actius o ja complerts en molts països, a escala mundial. D’aquests, alguns són àmpliament coneguts, com el d’Atapuerca (Burgos). Aquí, però, vull fer esment especial de la significació que progressivament va guanyant el nostre ampli projecte de recerca a les valls del Francolí, Gaià i al Camp de Tarragona. Des dels primers establiments humans a La Boella, a la Canonja, passant pels caçadors de la Cansaladeta, a la Riba, fins als darrers recol·lectors del Molí del Salt, a Vimbodí i Poblet, i de la Cova de la Font Major a l’Espluga de Francolí, i els primers productors d’aliments de la Cativera, al Catllar i del Cavet, a Cambrils, per citar-ne només alguns. Aquests són jaciments catalans, sí, el resultat dels quals és significatiu a Europa: la Boella és el lloc més antic que presenta la innovació tècnica aixeliana a Europa (de 800.000 anys); les plaquetes gravades del Molí del Salt refereixen un món simbòlic únic a Europa occidental i els primers agricultors del Cavet ens indiquen l’arribada de la primera gran migració del Neolític a les costes de ponent de la Mediterrània.

L’IPHES és també un institut universitari adscrit a la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat del Sud de Catalunya. Hem creat un Màster Erasmus Mundus i un Doctorat Internacional en cooperació amb d’altres universitats europees que ha donat a llum una Escola Internacional del Quaternari i Evolució Humana a Europa. Per aquesta escola han passat alguns centenars d’estudiants internacionals que han enriquit les competències de l’IPHES i la pròpia societat tarragonina, ajudant a fer-la més cosmopolita.

Membres del consistoria tarragoní i representants de l’IPHES un cop finalitzat l’acte – IPHES

Això darrer és part del nostre deute amb la ciutat que va apostar per tenir un centre de recerca en paleoecologia i evolució social i que ara reconeix una part del nostre treball. Una part molt important, que malauradament massa sovint els científics ignorem: la socialització. Ens serveix per, d’una manera directa, retornar a la societat el capital que aquesta ens ha dedicat.

Volem que quedi clar, però, que per socialització no entenem només la difusió social dels resultats. L’esforç que hem esmerçat en accions com programes a les emissores de ràdio, especials i columnes d’opinió per als diaris, en fer arribar les notícies a mitjans de comunicació d’arreu, vol anar molt més enllà de la simple comunicació i transmissió. Som molt més ambiciosos, nosaltres. Per a l’IPHES la socialització és la seva tercera ànima, tan important com les altres dues, les ànimes investigadora i acadèmica.

L’IPHES ha creat programes socialment significatius i que s’han fet a la ciutat de Tarragona: docència no formal per a infants en risc d’exclusió social, tallers d’arqueologia a les escoles, el programa de visites al propi IPHES per part de nombrosos centres educatius, el desenvolupament d’un web amb voluntat educativa i formativa, accions al carrer durant les festes…

En el centre de la imatge amb l’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, i al seu costat el conseller Hermán Pinedo; el primer per l’esquerra és el conseller Jordi Fortuny. Maurici Fernández/Ajuntament de Tarragona

Un programa per a dur la ciència a tots els racons de la societat, que ha de tenir un colofó i una estabilitat en el projecte del Rambla Science, o Ciència a la Rambla. Un centre localitzat en un punt de la ciutat molt concorregut, en el circuit que fan els nostres conciutadans i els que ens visiten, però al que ens agradaria dotar d’una capacitat de moure’s, de portar la ciència dels instituts de recerca tarragonins de la Rambla als barris, com una forma més d’integració, de recosir les ferides socials, topogràfiques i geogràfiques d’una ciutat diversa, però massa extensa i desigual.

La ciència com creadora d’una societat més resilient, més cohesionada, amb un criteri fort de comprensió del món natural i social, basat en la potència de la ciència empírica.

Que la ciència serveixi a la resiliència i a l’empoderament d’una ciutadania que en té una necessitat irrenunciable davant les crisis socials, econòmiques i de les llibertats individuals i col·lectives!

 

Una apropiació (in)deguda i personal

Materialització i des-materialització a les Nits, de Jordi Alcaraz

Vídeo exposició al Museu de Montserrat

Jordi Alcaraz és un artista molt agraït: no explica la seva obra, no interfereix en l’apropiació que tots en puguem fer. No ens ajuda a entendre-la, cert; ara bé, tampoc ens n’imposa una lectura. Posició singular! Ens toca enfrontar-nos-hi quasi bé com amb la interpretació de l’expressió plàstica prehistòrica, en què tampoc tenim guiatge. Bé, exagero! Evidentment! Coneixem el context social i artístic d’en Jordi! De resultes m’atreveixo a fer-me la meva i donar-ne una impressió. La meva particular, és clar, però transferible.

Materialització de les seves idees i sensacions; des-materialització i abstracció (“desaparició” en diu ell). Els dos processos, les dues direccions entre les idees i la matèria: idees que prenen cos i cossos que es difuminen fins quedar en idees. En l’inici fou la matèria inerta, la mà humana li imposà la forma i creà una realitat nova. Al principi foren dos blocs de pedra, com en Idea damunt d’una peanya: un bloc cúbic i un còdol ben arrodonit, ben fort. A partir d’aquesta matèria inerta els nostres avantpassats van donar començ a la creació. I en Jordi també: crea forma, transforma l’espai, modifica el material, hi crea una sensació, violenta, com la de la creació de les eines primitives. No tot és violència: la mà de la figura de porcellana toca amb delicadesa i crea un espai en expansió en el metacrilat, seguint les lleis d’Einstein.

En Jordi resulta ser un devot de Walter Benjamin, que es qüestionava el paper de l’art un cop ens és possible de reproduir-lo tècnicament. En Jordi es pregunta per un aspecte paral·lel i reflexiona i critica la reproducció mecànica de l’art i la seva transformació en imatges bidimensionals en paper que res retenen de la realitat. A molts ens plauen els llibres de “sants”: jo miro de tenir a mà les grans obres que descriuen i estudien l’expressió plàstica dels nostres avantpassats en coves, abrics i objectes mobles. M’admiren les imatges d’Altamira, Lascaus, Chauvet, Cosquer i tantes altres. Però res hi ha com omplir-se els ulls amb la representació al seu lloc original, en volum, en context. No ens enganyem tampoc: seguim perdent la visualització amb llum de torxa i en el context social i religiós en què els ancestres observaven, i “vivien”, aquelles figures: ells les veien viure.

Quan hi parles, en Jordi et diu que avorreix els llibres, per això en la seva obra en podreu veure tants de transformats, és a dir, que han perdut llur forma de llibre, llur essència i s’han trans-format en una altra cosa. La mateixa raó l’ha animat a mudar el seu catàleg en una obra singular, cada exemplar en una forma particular. La primera obra que vaig veure d’en Jordi, a la Fundació Vila Casas de Palafrugell, va ser precisament un llibre modificat per la violència de l’erosió mecànica i química, en què la tinta omple l’espai a la seva manera. En ell la tinta no crea un món d’idees, ans un espai físic que imita el treball de l’aigua dels rius que crea les coves dins la roca.

El darrer, el més significatiu: Autoretrat al taller. Segur que ell no hi pensava en això: la imatge que tria com a “autoretrat” és el mateix retrat que tenim dels avantpassats, el que més impacta la imaginació de la humanitat actual és tenir una imatge directa de “l’ésser” dels nostres ancestres. Una petja, en l’argila tendra dins una cova, en la lava refredada d’un volcà: l’empremta d’un moment vital, fugisser, de l’alè d’una persona d’altre temps. Ell ha triat el mateix per a definir-se sobre la superfície del metacrilat.

Vet aquí la meva tria d’una obra que té molt més. En Jordi em dóna llibertat per pensar i fer-me meva la seva obra. No és com la majoria d’artistes que són gelosos de com s’interpreta llur treball. Ja veurem què en pensa d’aquesta materialització (en negre i en l’espai virtual) de quatre idees que em van venir al cap dissabte a Montserrat.

Pobles d’arrel pastora i nòmada, al Marroc Oriental

Al Marroc Oriental hi ha un territori emmarcat per la carretera que va d’Ain Beni Mathar a Outat el Haj, al sud, la que passa per Merija i va fins a Guefait, a ponent, i la que, resseguint el centre de la vall connecta Guefait amb la carretera principal d’Oujda a Figuig per Ain Beni Mathar. És un polígon irregular dibuixat damunt d’uns altiplans àrids viscuts per uns pobles d’arrel pastora i nòmada. Una cultura que encara és present per les haimes que es veuen aquí i allà pel paisatge terròs. Haimes que donen aixopluc a uns pastors que durant el dia escampen els seus ramats per les planes. Un país afaiçonat per la ramaderia del xai: planes amples de vegetació escadussera excepte allà on s’han fet plantacions d’alfals per a ús exclusiu dels ramats. Com diu un dels nostres amics, els pobladors d’aquestes terres només pensen en el xai, no en plantar hortalisses per als humans.

Casa tradicional dels pobles d’arrel pastora i nòmada, al Marroc Oriental, on treballem aquets dies en una campanya d’excavació arqueològica dirigida des de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

D’aquesta llei només se n’escapa l’oasi de Guefait, i Merija, on creix ara la plantació d’olivera. Terres decorades amb una arquitectura rural singular, de cases de línies rectes, plantes rectangulars, de volums simples, en què l’única complexitat la donen alguns volums adossats en angle recte. Cases de color terròs, de pedra seca o terra cuita. En aquesta terra hi ha un altre espai que també trenca el domini de la cultura nòmada: les mines de carbó de Jerada, en crisi econòmica de fa anys i en crisi social dels temps recents. Un poble de miners entre el negre del carbó, el gris del fum i el verd oliva. Un país que ens és donat de viure’l també a nosaltres al llarg d’un mes l’any.

 

La claudicació de la democràcia

Diuen que va afirmar que, com que seguim votant sempre el mateix (i malament), la cosa no té solució; que la qüestió no es resoldrà mai i que només hi ha un camí: suspendre completament l’autogovern de manera profunda i duradora, i controlar directament les institucions, l’escola i els mitjans.

És la claudicació de la democràcia. El reconeixement de la incapacitat (la seva) de fer servir l’art del diàleg per persuadir, per convèncer, per demostrar; i de fer servir l’art de la política per transformar el món, en la direcció que sigui, però trencar-ne la inèrcia i la inactivitat.

Art, política, diàleg, paraules gregues, com democràcia… Totes mortes en les seves mans.

Mor l’ amic i pintor Joan Mallol

“…em va agradar –en una de les seves visites a Tarragona- de dur-lo al Mas Mallol, aleshores l’Escola Pax, la dels meus fills, i que havia estat propietat de la seva família i ell hi havia viscut una part de la Guerra”

Avui he perdut un amic, el pintor Joan Mallol. Ens vam conèixer fa 25 anys, quan la seva filla, la Carol, ara una excel·lent investigadora a la Universitat de La Laguna, va venir a treballar amb nosaltres, a Tarragona.

M’ha convidat a casa seva nombroses vegades, a tots els indrets on ha viscut al llarg d’aquests anys. Jo he provat de fer el mateix i convidar-lo també a casa.

Ara només sento recança de no haver sabut trobar el moment per anar a Menorca, la seva darrera frontera. El seu darrer refugi on treballà fins l’últim moment, després d’haver passat per Veneçuela, Estats Units, Colòmbia i nombroses ciutats de Catalunya i Espanya.

El pintor Joan Mallol – Imatge obtinguda al perfil de la seva filla Carol al Facebook

De totes les nostres trobades no puc oblidar-ne una de surrealista i hilarant, tot dinant a casa nostra a Tarragona, el dia que la Carol va defensar la seva tesi de llicenciatura. Vam quedar tots sorpresos de la conversa entre ell i la meva sogra i la seva mare. Mica en mica es va anar construint una imatge còmica increïble. Van començar compartint que tots tres havien estat a Veneçuela a principis dels anys 50 del segle passat i que hi havia anat en un petit vaixell des de Barcelona. Tot parlant i rient per la situació, es van adonar que havien anat al mateix vaixell, el mateix any, en la mateixa travessia. I que després de més de 40 anys es retrobaven i recordaven les peripècies d’aquell viatge!

Aquell mateix dia em va agradar de dur-lo al Mas Mallol, aleshores l’Escola Pax, la dels meus fills, i que havia estat propietat de la seva família i ell hi havia viscut una part de la Guerra.

Els records, l’amistat i l’estima es preserven! I ara comparteixo amb la seva família la meva tristor i la buidor que sento. Penso en especial en la seva dona, la Carolina!

Que la terra et sigui lleu Joan!