“…em va agradar –en una de les seves visites a Tarragona- de dur-lo al Mas Mallol, aleshores l’Escola Pax, la dels meus fills, i que havia estat propietat de la seva família i ell hi havia viscut una part de la Guerra”
Avui he perdut un amic, el pintor Joan Mallol. Ens vam conèixer fa 25 anys, quan la seva filla, la Carol, ara una excel·lent investigadora a la Universitat de La Laguna, va venir a treballar amb nosaltres, a Tarragona.
M’ha convidat a casa seva nombroses vegades, a tots els indrets on ha viscut al llarg d’aquests anys. Jo he provat de fer el mateix i convidar-lo també a casa.
Ara només sento recança de no haver sabut trobar el moment per anar a Menorca, la seva darrera frontera. El seu darrer refugi on treballà fins l’últim moment, després d’haver passat per Veneçuela, Estats Units, Colòmbia i nombroses ciutats de Catalunya i Espanya.
De totes les nostres trobades no puc oblidar-ne una de surrealista i hilarant, tot dinant a casa nostra a Tarragona, el dia que la Carol va defensar la seva tesi de llicenciatura. Vam quedar tots sorpresos de la conversa entre ell i la meva sogra i la seva mare. Mica en mica es va anar construint una imatge còmica increïble. Van començar compartint que tots tres havien estat a Veneçuela a principis dels anys 50 del segle passat i que hi havia anat en un petit vaixell des de Barcelona. Tot parlant i rient per la situació, es van adonar que havien anat al mateix vaixell, el mateix any, en la mateixa travessia. I que després de més de 40 anys es retrobaven i recordaven les peripècies d’aquell viatge!
Aquell mateix dia em va agradar de dur-lo al Mas Mallol, aleshores l’Escola Pax, la dels meus fills, i que havia estat propietat de la seva família i ell hi havia viscut una part de la Guerra.
Els records, l’amistat i l’estima es preserven! I ara comparteixo amb la seva família la meva tristor i la buidor que sento. Penso en especial en la seva dona, la Carolina!
Que la terra et sigui lleu Joan!
Robert Sala i Ramos 