Pobles d’arrel pastora i nòmada, al Marroc Oriental

Al Marroc Oriental hi ha un territori emmarcat per la carretera que va d’Ain Beni Mathar a Outat el Haj, al sud, la que passa per Merija i va fins a Guefait, a ponent, i la que, resseguint el centre de la vall connecta Guefait amb la carretera principal d’Oujda a Figuig per Ain Beni Mathar. És un polígon irregular dibuixat damunt d’uns altiplans àrids viscuts per uns pobles d’arrel pastora i nòmada. Una cultura que encara és present per les haimes que es veuen aquí i allà pel paisatge terròs. Haimes que donen aixopluc a uns pastors que durant el dia escampen els seus ramats per les planes. Un país afaiçonat per la ramaderia del xai: planes amples de vegetació escadussera excepte allà on s’han fet plantacions d’alfals per a ús exclusiu dels ramats. Com diu un dels nostres amics, els pobladors d’aquestes terres només pensen en el xai, no en plantar hortalisses per als humans.

marroc-oriental-p
Casa tradicional dels pobles d’arrel pastora i nòmada, al Marroc Oriental, on treballem aquets dies en una campanya d’excavació arqueològica dirigida des de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

D’aquesta llei només se n’escapa l’oasi de Guefait, i Merija, on creix ara la plantació d’olivera. Terres decorades amb una arquitectura rural singular, de cases de línies rectes, plantes rectangulars, de volums simples, en què l’única complexitat la donen alguns volums adossats en angle recte. Cases de color terròs, de pedra seca o terra cuita. En aquesta terra hi ha un altre espai que també trenca el domini de la cultura nòmada: les mines de carbó de Jerada, en crisi econòmica de fa anys i en crisi social dels temps recents. Un poble de miners entre el negre del carbó, el gris del fum i el verd oliva. Un país que ens és donat de viure’l també a nosaltres al llarg d’un mes l’any.

 

Els límits i limitacions d’Europa

Els nous “eixos” fructifiquen arreu d’Europa, i hi ha eixos d’atac i de defensa. L’eix Itàlia-Polònia contra la immigració és dels que ataquen, perquè és un eix que proposa una agenda política que freni el flux humà cap a Europa. Ataca, per tant, les polítiques d’acollida i humanitàries europees i alhora defensa una posició conservadora d’un espai tancat, d’una regió, Europa, que es vol closa en sí mateixa, gaudint de la seva exclusivitat i tancada a tota entrada externa. I, per descomptat, oblida les responsabilitats europees en la creació de les desigualtats que són a l’origen de la crisi migratòria: vell colonialisme econòmic i polític, recent colonialisme econòmic de productes de consum i matèries primeres, ultrarecent colonialisme de minerals bàsics per a la tecnologia, imposició i tutela de governs i capitostos…. Responsabilitat a Líbia, responsabilitat a Síria, responsabilitat al Magrib i a l’Àfrica central. Responsabilitat a l’Aràbia, al Iemen, a l’Iraq, a l’Afganistan…

Ara es tracta de cloure Europa, d’aixecar un mur de defensa del nostre estil de vida: des del nord d’Europa, passant per la costa atlàntica i els països de la riba mediterrània, pràcticament tots tenen una extrema dreta xenòfoba, homòfoba i masclista. El 2019 es poden aliar al Parlament Europeu. Però quin és el model de vida que volen protegir? Que no era un model de societat oberta i permeable, innovadora i progressiva? Hi ha molts símptomes de cansament d’aquest model i ens preparem per a defensar el no-res, la buidor.

Europa té molts límits i limitacions avui. S’han creat els anomenats “cordons sanitaris” entorn de l’extrema dreta a diferents estats. Veurem si es pot aturar, com deia, al sí del Parlament Europeu. En qualsevol cas, a Espanya hem vist que, en comptes de cordó sanitari, s’hi ha fet un pacte hipòcrita i contra tota ètica. No és només Europa, també Amèrica Llatina i els Estats Units d’Amèrica entren en la mateixa dinàmica.

le_eithne_operation_triton
La crisi migratòria és un dels greus problemes que ha de resoldre Europa i davant la qual sovint es mostren actituds molt conservadores per part d’alguns països – Autoria: Irish Defence Forces [CC BY 2.0
Es tracta d’una criminalització de la misèria, de l’intent de progressar de milers de persones víctimes de conflictes creats des d’occident i dels quals en són doblement víctimes. I igual de flagrant: criminalització del socors. És obligatori en una carretera i al mar de socórrer el necessitat. És una llei internacional i els estats s’entesten a posar pals a l’acció de les ONG i les criminalitzen, d’una manera o d’una altra. Gent que són, avui dia, els que més mereixen el Nobel de la Pau, es veuen acusats de tràfic de persones per uns estats que prefereixen de mirar cap a una altra banda davant dels milers de morts a la Mediterrània. Estats que, de manera activa, criminalitzen aquestes accions de salvament.

I què poden fer els dos estats centrals d’Europa, que s’alien també en un “eix” propi,  un eix de caire defensiu? Poca cosa: Angela Merkel ja s’ha vist obligada a renunciar a un altre mandat, per tant, està de retirada. Que quedi clar, també és sanitari aquest “cordó” de restricció dels mandats. Però arriba en un mal moment. I l’altre: Emmanuel Macron, beneficiari d’un cordó sanitari que no ha sabut governar reconeixent precisament aquest origen “irregular”. És president gràcies a vots que “no són seus”, que els té prestats. I que els ha de merèixer a diari. Pateix una forta contestació d’una part significativa de la seva població que posa precisament el dit a la nafra de l’origen de l’extrema dreta: les desigualtats internes.

L’extrema dreta

No ens enganyem! L’extrema dreta està en auge per la pèrdua de capacitat econòmica i de decisió de les classes mitjanes, ofegades a Occident pel creixement de les desigualtats; pel creixement de la distància entre unes classes dirigents políticament i econòmicament que, amb la crisi, s’han enriquit encara més a costa d’aquelles classes mitjanes. És aquí l’enemic. A dins! Construirem, doncs, un mur per defensar-nos dels estrangers i quedarem tancats dormint amb l’enemic real, la desigualtat entre ciutadans europeus? Considero que els Armilles Grogues posen el dit en aquesta nafra. I és aquí on s’ha de desactivar l’extrema dreta, si és que se la vol desactivar.

Per descomptat, no se la desactiva imitant-la, com es fa regularment. Ni creant-hi cordons, per més sanitaris que es vulguin. La societat occidental s’ha de reconstruir. Serem capaços de fer-ho davant del que molta gent augura com una nova crisi econòmica? Una crisi que no és nova, sinó la segona part de la que hem viscut i estem vivint encara.  Serà molt difícil, perquè ja hem vist què ha comportat l’actual crisi: més desigualtat, por, inseguretat en el futur i comportaments defensius. Comportaments que són incapaços de generar autèntic futur. Europa està en crisi i la seva democràcia té moltes limitacions perquè sembla incapaç de tancar les desigualtats obertes entre els seus ciutadans.