Demòstenes, al discurs “Sobre la corona”, contraposa les capacitats de Filip de Macedònia, de lideratge sobre la tropa i sobre el país, de prendre en tot moment la decisió que més li convé i amb la màxima celeritat, amb plens poders polítics i econòmics, sense discussió, a la seva pròpia capacitat com a general atenès, subjecte al criteri en el sí de la discussió democràtica a la Boulé. Exposa el que la diferència de posició li suposava en la presa de decisions, en l’estratègia i en la jerarquia de comandament. Situava en la immediatesa i comandament total de Filip la raó de les seves victòries, que el seu fill Alexandre encara va ampliar més.
Els darrers temps he pensat sovint en l’actualitat del discurs de Demòstenes i avui he recordat especialment aquesta situació del segle IV a.c. en llegir un article a Science que difon un informe elaborat per científics de l’OMS. En aquest informe avaluen la reacció de la Xina: la capacitat executiva del seu govern i la resposta de la societat xinesa davant del repte d’aturar la dispersió del Covid-19. L’article, al final, fa un exercici paral·lel al de Demòstenes i es pregunta si, a l’Occident democràtic i liberal, la capacitat executiva dels governs i la resposta immediata de la població seran idèntiques. Evidentment la pregunta és retòrica. Com Demòstenes, nosaltres preferim “el privilegi de no tenir cap amo”, però la capacitat executiva és menor o més lenta i la resposta de la societat és mediatitzada per interessos particulars i molt sovint crítica i descreguda.
Hi ha organitzacions socials més resilients en certes situacions i a diferents escales: en la capacitat executiva dels governs i en la immediatesa de la resposta de la ciutadania. No estem en la mateixa situació que Demòstenes, un aristòcrata en una democràcia aristocràtica, nosaltres, ciutadans comuns d’una democràcia liderada per una elit política i econòmica, hem d’afrontar responsablement l’emergència i hem d’exigir una resposta executiva que dirigeixi l’acció al focus de l’emergència, a posar solucions i frens a l’expansió i creixement de la pandèmia, vetllar pels col·lectius en risc sanitari i d’exclusió social, no malmetre el que ja s’està fent correctament, i buscar una sortida racionalitzada i que equilibri la necessitat sanitària, l’exercici de la democràcia i la recuperació progressiva del pols social i econòmic. En èpoques de crisi, i només en èpoques de crisi, ens hem de dotar de protocols executius i àgils. I exigir, per al futur, d’evitar els dubtes i negacions que hem viscut els darrers mesos.
Robert Sala i Ramos 