Algèria dempeus

bulevard-che-guevara-p
Boulevard d’Ernesto Che Guevara, a Alger. Autoria: Robert Sala

Places, carrers i passatges, a Catalunya i a molts altres llocs del món, imiten o segueixen la moda del París de la reforma urbanística d’Haussmann, a la segona meitat del mil vuit-cents. Moltes ciutats imiten i apliquen. Així es diu de Tbilisi la París de l’Est. N’hi ha una, però, que és feta a imatge i semblança de l’original: Alger. L’estil urbanístic, els edificis singulars, són aquí haussmannians. Es reconeixen com a tals.

Les cases de pisos, el color de les façanes, blau i blanc (canviat per un gris i blanc avui) és una adaptació de París a la riba del mar. Edificis singulars com la Grande Poste, jardins urbans… tot segueix la línia de París. Un París a la Mediterrània, construït com a part indestriable de França.

casbah-placa-martirs-p
La Casbah d’Alger des de la Plaça dels Màrtirs – Autoria: Robert Sala

L’urbanisme s’ha d’adaptar al territori i el pla haussmannià ressegueix la Rocade des dels alts d’El Biar fins arran de costa. Un dibuix de vies tortuoses, amb l’emblemàtic carrer de Didouche Mourad, una serp de trànsit dens, bulliciós i sorollós. Aquest dèdal s’amanseix en arribar al pla i dóna el fruit del carrer Larbi Ben M’hidi, que desemboca a la plaça de l’Emir Abd el Kader, i del Boulevard d’Ernesto Che Guevara, que fa de passeig marítim, les seves porxades i places que s’acaben a la petita i bella mesquita de Djama’a al-Djedid, veïna de la Gran Mesquita.

mesquita-djama-p
La Gran Mesquita, a Alger – Autoria: Robert Sala

Però aquest París transmediterrà juga una funció clara: envolta la Casbah i, en bona mesura, l’amaga. Li fa certament de cinturó que la limita i la tanca. L’urbanisme algerià actual ha volgut crear la gran Plaça dels Màrtirs (finalment i feliçment acabada) que serveix de finestra perquè l’aire fresc de la Casbah baixi fins a mar. Punt de trobada de l’Alger tradicional i l’haussmannià. Aquí es pot guaitar, des de la costa, tota la dimensió de la ciutat emmurallada.

L’urbanisme la clou o la vol mostrar, però l’esperit de la Casbah ha trobat sempre la forma de sortir i de fer-se sentir: per Bab el Oued als anys vuitanta de la crisi del pa, o avui amb el flux humà dels divendres per Didouche Mourad i Pasteur avall cap a la Grande Poste. O, molt abans, als anys seixanta de la independència.
I és que Alger i les seves Vraies richesses creixen i alimenten.

Anuncis

Pobles d’arrel pastora i nòmada, al Marroc Oriental

Al Marroc Oriental hi ha un territori emmarcat per la carretera que va d’Ain Beni Mathar a Outat el Haj, al sud, la que passa per Merija i va fins a Guefait, a ponent, i la que, resseguint el centre de la vall connecta Guefait amb la carretera principal d’Oujda a Figuig per Ain Beni Mathar. És un polígon irregular dibuixat damunt d’uns altiplans àrids viscuts per uns pobles d’arrel pastora i nòmada. Una cultura que encara és present per les haimes que es veuen aquí i allà pel paisatge terròs. Haimes que donen aixopluc a uns pastors que durant el dia escampen els seus ramats per les planes. Un país afaiçonat per la ramaderia del xai: planes amples de vegetació escadussera excepte allà on s’han fet plantacions d’alfals per a ús exclusiu dels ramats. Com diu un dels nostres amics, els pobladors d’aquestes terres només pensen en el xai, no en plantar hortalisses per als humans.

marroc-oriental-p
Casa tradicional dels pobles d’arrel pastora i nòmada, al Marroc Oriental, on treballem aquets dies en una campanya d’excavació arqueològica dirigida des de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

D’aquesta llei només se n’escapa l’oasi de Guefait, i Merija, on creix ara la plantació d’olivera. Terres decorades amb una arquitectura rural singular, de cases de línies rectes, plantes rectangulars, de volums simples, en què l’única complexitat la donen alguns volums adossats en angle recte. Cases de color terròs, de pedra seca o terra cuita. En aquesta terra hi ha un altre espai que també trenca el domini de la cultura nòmada: les mines de carbó de Jerada, en crisi econòmica de fa anys i en crisi social dels temps recents. Un poble de miners entre el negre del carbó, el gris del fum i el verd oliva. Un país que ens és donat de viure’l també a nosaltres al llarg d’un mes l’any.

 

La claudicació de la democràcia

Diuen que va afirmar que, com que seguim votant sempre el mateix (i malament), la cosa no té solució; que la qüestió no es resoldrà mai i que només hi ha un camí: suspendre completament l’autogovern de manera profunda i duradora, i controlar directament les institucions, l’escola i els mitjans.

democracia-muda

És la claudicació de la democràcia. El reconeixement de la incapacitat (la seva) de fer servir l’art del diàleg per persuadir, per convèncer, per demostrar; i de fer servir l’art de la política per transformar el món, en la direcció que sigui, però trencar-ne la inèrcia i la inactivitat.

Art, política, diàleg, paraules gregues, com democràcia… Totes mortes en les seves mans.

Els límits i limitacions d’Europa

Els nous “eixos” fructifiquen arreu d’Europa, i hi ha eixos d’atac i de defensa. L’eix Itàlia-Polònia contra la immigració és dels que ataquen, perquè és un eix que proposa una agenda política que freni el flux humà cap a Europa. Ataca, per tant, les polítiques d’acollida i humanitàries europees i alhora defensa una posició conservadora d’un espai tancat, d’una regió, Europa, que es vol closa en sí mateixa, gaudint de la seva exclusivitat i tancada a tota entrada externa. I, per descomptat, oblida les responsabilitats europees en la creació de les desigualtats que són a l’origen de la crisi migratòria: vell colonialisme econòmic i polític, recent colonialisme econòmic de productes de consum i matèries primeres, ultrarecent colonialisme de minerals bàsics per a la tecnologia, imposició i tutela de governs i capitostos…. Responsabilitat a Líbia, responsabilitat a Síria, responsabilitat al Magrib i a l’Àfrica central. Responsabilitat a l’Aràbia, al Iemen, a l’Iraq, a l’Afganistan…

Ara es tracta de cloure Europa, d’aixecar un mur de defensa del nostre estil de vida: des del nord d’Europa, passant per la costa atlàntica i els països de la riba mediterrània, pràcticament tots tenen una extrema dreta xenòfoba, homòfoba i masclista. El 2019 es poden aliar al Parlament Europeu. Però quin és el model de vida que volen protegir? Que no era un model de societat oberta i permeable, innovadora i progressiva? Hi ha molts símptomes de cansament d’aquest model i ens preparem per a defensar el no-res, la buidor.

Europa té molts límits i limitacions avui. S’han creat els anomenats “cordons sanitaris” entorn de l’extrema dreta a diferents estats. Veurem si es pot aturar, com deia, al sí del Parlament Europeu. En qualsevol cas, a Espanya hem vist que, en comptes de cordó sanitari, s’hi ha fet un pacte hipòcrita i contra tota ètica. No és només Europa, també Amèrica Llatina i els Estats Units d’Amèrica entren en la mateixa dinàmica.

le_eithne_operation_triton
La crisi migratòria és un dels greus problemes que ha de resoldre Europa i davant la qual sovint es mostren actituds molt conservadores per part d’alguns països – Autoria: Irish Defence Forces [CC BY 2.0
Es tracta d’una criminalització de la misèria, de l’intent de progressar de milers de persones víctimes de conflictes creats des d’occident i dels quals en són doblement víctimes. I igual de flagrant: criminalització del socors. És obligatori en una carretera i al mar de socórrer el necessitat. És una llei internacional i els estats s’entesten a posar pals a l’acció de les ONG i les criminalitzen, d’una manera o d’una altra. Gent que són, avui dia, els que més mereixen el Nobel de la Pau, es veuen acusats de tràfic de persones per uns estats que prefereixen de mirar cap a una altra banda davant dels milers de morts a la Mediterrània. Estats que, de manera activa, criminalitzen aquestes accions de salvament.

I què poden fer els dos estats centrals d’Europa, que s’alien també en un “eix” propi,  un eix de caire defensiu? Poca cosa: Angela Merkel ja s’ha vist obligada a renunciar a un altre mandat, per tant, està de retirada. Que quedi clar, també és sanitari aquest “cordó” de restricció dels mandats. Però arriba en un mal moment. I l’altre: Emmanuel Macron, beneficiari d’un cordó sanitari que no ha sabut governar reconeixent precisament aquest origen “irregular”. És president gràcies a vots que “no són seus”, que els té prestats. I que els ha de merèixer a diari. Pateix una forta contestació d’una part significativa de la seva població que posa precisament el dit a la nafra de l’origen de l’extrema dreta: les desigualtats internes.

L’extrema dreta

No ens enganyem! L’extrema dreta està en auge per la pèrdua de capacitat econòmica i de decisió de les classes mitjanes, ofegades a Occident pel creixement de les desigualtats; pel creixement de la distància entre unes classes dirigents políticament i econòmicament que, amb la crisi, s’han enriquit encara més a costa d’aquelles classes mitjanes. És aquí l’enemic. A dins! Construirem, doncs, un mur per defensar-nos dels estrangers i quedarem tancats dormint amb l’enemic real, la desigualtat entre ciutadans europeus? Considero que els Armilles Grogues posen el dit en aquesta nafra. I és aquí on s’ha de desactivar l’extrema dreta, si és que se la vol desactivar.

Per descomptat, no se la desactiva imitant-la, com es fa regularment. Ni creant-hi cordons, per més sanitaris que es vulguin. La societat occidental s’ha de reconstruir. Serem capaços de fer-ho davant del que molta gent augura com una nova crisi econòmica? Una crisi que no és nova, sinó la segona part de la que hem viscut i estem vivint encara.  Serà molt difícil, perquè ja hem vist què ha comportat l’actual crisi: més desigualtat, por, inseguretat en el futur i comportaments defensius. Comportaments que són incapaços de generar autèntic futur. Europa està en crisi i la seva democràcia té moltes limitacions perquè sembla incapaç de tancar les desigualtats obertes entre els seus ciutadans.

Mor l’ amic i pintor Joan Mallol

“…em va agradar –en una de les seves visites a Tarragona- de dur-lo al Mas Mallol, aleshores l’Escola Pax, la dels meus fills, i que havia estat propietat de la seva família i ell hi havia viscut una part de la Guerra”

Avui he perdut un amic, el pintor Joan Mallol. Ens vam conèixer fa 25 anys, quan la seva filla, la Carol, ara una excel·lent investigadora a la Universitat de La Laguna, va venir a treballar amb nosaltres, a Tarragona.

M’ha convidat a casa seva nombroses vegades, a tots els indrets on ha viscut al llarg d’aquests anys. Jo he provat de fer el mateix i convidar-lo també a casa.

Ara només sento recança de no haver sabut trobar el moment per anar a Menorca, la seva darrera frontera. El seu darrer refugi on treballà fins l’últim moment, després d’haver passat per Veneçuela, Estats Units, Colòmbia i nombroses ciutats de Catalunya i Espanya.

juan-mallol-2015
El pintor Joan Mallol – Imatge obtinguda al perfil de la seva filla Carol al Facebook

De totes les nostres trobades no puc oblidar-ne una de surrealista i hilarant, tot dinant a casa nostra a Tarragona, el dia que la Carol va defensar la seva tesi de llicenciatura. Vam quedar tots sorpresos de la conversa entre ell i la meva sogra i la seva mare. Mica en mica es va anar construint una imatge còmica increïble. Van començar compartint que tots tres havien estat a Veneçuela a principis dels anys 50 del segle passat i que hi havia anat en un petit vaixell des de Barcelona. Tot parlant i rient per la situació, es van adonar que havien anat al mateix vaixell, el mateix any, en la mateixa travessia. I que després de més de 40 anys es retrobaven i recordaven les peripècies d’aquell viatge!

Aquell mateix dia em va agradar de dur-lo al Mas Mallol, aleshores l’Escola Pax, la dels meus fills, i que havia estat propietat de la seva família i ell hi havia viscut una part de la Guerra.

Els records, l’amistat i l’estima es preserven! I ara comparteixo amb la seva família la meva tristor i la buidor que sento. Penso en especial en la seva dona, la Carolina!

Que la terra et sigui lleu Joan!