50 anys de la troballa del crani Aragó XXI, a Talteüll

La descoberta va obrir unes col·laboracions científiques en les quals hi trobem les arrels de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA)

El 22 de juliol de 1971, a les 15h, a la Caune de l’Aragó a Talteüll, al Rosselló, un jove equip d’investigadors i investigadores, liderats per Marie-Antoinette i Henry de Lumley, descobria el que aleshores era el crani humà més primitiu d’Europa, i que ja a l’època va ser anomenat el català més antic: un esquelet facial d’un individu d’Homo heidelbergensis de 450.000 anys d’antiguitat; era l’Aragó XXI.

Prèviament s’havien localitzat restes dentals aïllades i, més tard, es descobririen d’altres fragments ossis molt complets. Però el momentum va ser aquell 22 de juliol i aquella cara, la cara de la humanitat europea primitiva, la imatge dels nostres avantpassats.

Un moment de la meva intervenció el dia de la commemoració de la descoberta

Cal recordar que el 1971 el panorama de la paleoantropologia europea era molt migrat, en comparació amb l’actualitat. Encara no s’havia descobert Atapuerca, a Burgos, ni Dmanisi, a Geòrgia. En canvi, aquell juliol de 1971 va cridar l’interès d’un grup d’estudiants i afeccionats a la Prehistòria i l’Evolució Humana de Girona, liderats per Josep Canal, i del qual formava part l’Eudald Carbonell, que van iniciar una col·laboració contínua amb l’equip de Marie-Antoinette i Henry de Lumley, els quals s’implicaren en la recerca que aquell grup desenvolupava a Girona, en jaciments com el Puig d’en Roca.

La cooperació va donar fruits de gran abast, personals i col·lectius: des de la formació d’Eudald Carbonell a París, la posada en marxa de l’excavació a l’Arbreda, i la vinguda del Congrés de Paleontologia Humana de Niça a Girona el 1976, amb la celebració d’una exposició.

Aquí podeu escoltar la meva intervenció

Tota aquesta és la història de l’origen del que avui és l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA), a l’actualitat centrat en jaciments de primera magnitud arreu del món, però que es va iniciar en la recerca al Puig d’en Roca, a Girona, la comarca de la Selva, a l’Empordà, amb l’Associació Arqueològica de Girona, la creació del Centre de Recerques Paleo-Eco-Socials, en col·laboració amb Talteüll…

I tot ve a tomb perquè el passat 22 de juliol de 2021, dos membres de l’IPHES, Deborah Barsky i Robert Sala Ramos, vam participar en la celebració del 50è aniversari de la descoberta de l’esquelet facial de la Caune de l’Aragó, convidats pel matrimoni de Lumley i els companys del Centre Européen de Recherches Préhistoriques de Tautavel.

Gràcies per la invitació, per poder compartir la commemoració. Llarga vida al projecte de recerca i social de Talteüll, i als seus integrants!

Xavier Folch, un editor que es va avançar a l’expansió de la literatura en evolució humana

La socialització, que va afavorir i iniciar, ara és part del patrimoni de l’IPHES, de l’essència de les nostres accions en la societat

Va ser clarivident, en lligar la seva activitat editorial amb les necessitats d’una societat creixentment complexa

Ara ja fa un mes que va faltar en Xavier Folch i Recasens i ja se n’ha destacat tot allò que és essencial. El seu paper d’editor a Empúries i Edicions 62, la seva participació en la lluita antifranquista i l’acompanyament i promoció de tants dels representants de les lletres catalanes, així com la seva direcció de l’Institut Ramon Llull, des d’on va aconseguir la presència de la literatura catalana com a convidada a Frankfurt.

Xavier Folch i Recasens

Aquí volem agrair-li el seu interès editorial en camps ben diversos, com fou en el de les ciències. Va llegir l’atractiu creixent de la societat per l’evolució humana i de com hi servia el projecte d’Atapuerca i la feina que hi realitzàvem des de la Universitat Rovira i Virgili. Fou així com va convidar a l’Eudald Carbonell i Roura a escriure un llibre que socialitzés els darrers coneixements en l’evolució del comportament humà. De fet, segons recordava l’Eudald, en la primera trobada que vam tenir tots tres a Tarragona, va venir a ell abans de l’expansió de la literaura en evolució humana Va tenir la visió d’avançar-se, però sense sort, perquè nosaltres vam trigar uns anys a tenir disponibilitat de temps per acomplir el seu desig.

Quan ho va assolir, en el tombant del segle XX, li vam proposar, no pas de publicar un volum sinó tres, que tinguessin personalitat pròpia i que ens permetessin d’oferir al lector una visió àmplia, des de diferents perspectives i amb formes divulgatives diferents. Així van néixer Planeta Humà, aproximació a l’evolució humana que seleccionava els aspectes clau del procés d’evolució del comportament i defugia la idea d’un manual. Això sí, tenia l’esperit d’introduir les recerques més recents i els resultats més destacats per a la formació d’un criteri social adequat en aquest àmbit.  

La segona proposta era un llibre d’entrevistes entorn l’evolució pel que vam proposar de treballar amb en Josep Corbella, periodista especialitzat en ciència i salut i amb qui teníem, i seguim tenint, una bona relació professional i d’amistat. En Josep en va fer el plantejament i ens va permetre de crear Sapiens. El llarg camí dels homínids cap a la intel·ligència, en què es va traçar l’evolució, des dels primitius homínids, gràcies a la participació també de Salvador Moyà, fins al comportament típicament humà.

La darrera aposta va ser l’Encara no som humans, un assaig sobre l’impacte de l’herència evolutiva en el comportament humà en el passat i en el present. Va ser el treball més desinhibit i personal i que ens permeté d’anar més enllà de la recerca i oferir una visió del paper de la ciència en la societat actual. L’aposta d’en Xavier per nosaltres ens va obrir de bat a bat el camp de la socialització, un terreny que ara adobem des de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) que va ser fundat poc després d’aquelles publicacions d’Empúries i Edicions 62.

La socialització, que en Xavier va afavorir i iniciar, ara és part del patrimoni de l’IPHES–CERCA, de l’essència de les nostres accions en la societat, dels programes que desenvolupem per introduir la ciència en la ciutadania, una pràctica que cada cop més és exigible i exigida als centres de recerca i a les universitats. En això, en Xavier també va ser clarivident, en lligar la seva activitat editorial amb les necessitats d’una societat creixentment complexa.

Avui dia, que la seva mort s’escau en un any en què la ciència està a l’ordre del dia, en què s’avalua quotidianament el seu paper social, vull recordar que gràcies a ell vam plantejar aquestes qüestions ja fa vint anys i les vam presentar a la ciutadania, per ajudar a crear un criteri ciutadà essencial que millori la humanitat i la cohesió social. La poca implicació social de la ciència que denunciàvem aleshores l’hem vista en una manca de previsió i planificació de les societats “avançades” occidentals. Si el 2002 denunciàvem les crisis mundials marcades per les guerres a l’Orient Mitjà i el mes de setembre de 2001, avui reforçaríem la importància del canvi de paradigma en la política energètica i la necessitat de societats resilients que han de conèixer quina és la seva imbricació en el món natural per poder entendre la nostra relació amb altres espècies, la nostra interdependència i la necessitat d’extreure’n un programa de previsió i organització amb què fer front a crisis de salut pública. I, com ja fèiem al 2002, seguiríem remarcant la necessitat d’un programa d’acció també per afrontar la crisi climàtica, acceptat i aplicat a escala mundial, del que el canvi de paradigma energètic n’és part indefugible.

El millor homenatge a en Xavier Folch i Recasens que nosaltres podem dedicar-li és recordar com n’és de necessària una societat conscient de la seva vàlua i de les seves limitacions per ser resilient i avançar gràcies al coneixement i a una bona cohesió social, avui encara llunyana.

Un record perpetu a ell i una salutació al seu fill, Ernest Folch i Folch, amb qui també vam treballar en l’edició dels tres llibres esmentats.

Covid-19 i progrés (2)

Diuen que la Covid-19 ha posat a la humanitat davant del mirall de la fragilitat. Tan aviat hem oblidat la crisi de les dues guerres mundials del segle passat? I és clar, pel camí també hem oblidat els estudis que demostren el declivi de l’Imperi Antic d’Egipte per un episodi de canvi climàtic d’ara fa quatre mil anys. I la caiguda de l’Imperi Romà que tants treballs d’història i clima relacionen amb la pandèmia antonina, la pesta justiniana i canvis climàtics ben provats. Per no parlar de l’oblit de la Pesta Negra de l’Edat Mitjana i el “Mal Any Primer”, que va delmar la demografia europea.

En realitat no hem oblidat. El que ha passat és que també sabem que l’Imperi d’Egipte va ressorgir, i l’Imperi Mitjà va ser més poderós encara que el dels constructors de les piràmides. Hem après per la història que sobre les ruïnes de l’Imperi Romà van créixer el món cristià i islàmic. També ens han ensenyat les llums del Renaixement i l’anomenat progrés econòmic de la industrialització, que van seguir a la foscor de la Pesta Negra.

És clar que seguim sense explicar-nos la desmemòria del segle XX i l’encara més greu de la crisi econòmica dels darrers anys. Als milions de persones empobrides i precaritzades per aquesta crisi, se’ls pot dir que la industrialització i el capitalisme de la Fi de la Història han estat progrés? Suportaran sentir el 2020 que, ara, ens posem davant del mirall de la fragilitat?

Istambul, l’antiga Constantinopla, la capital de l’Imperi Romà d’Orient, un centre estratègic i comercial. A mitjan segle VI, en ple regnat de Justinià i després que hagués bastit Agia Sophia, la ciutat i tot l’imperi va patir una severa pandèmia de pesta. © R. Sala Ramos

Hi ha un oblit selectiu. Un oblit que ignora la ciència que ha posat damunt la taula, de fa molts anys, que la humanitat és part intrínseca dels fenòmens naturals, que no en som espectadors privilegiats: som part del mateix sistema de la vida que els animals-reservori i que els virus. Les llums del Renaixement van il·luminar la concepció de l’univers immens en què la Terra n’és un punt minúscul, no ja el centre d’una creació. La recerca durant la globalització industrial del segle XIX va donar el fruit de la lluita per la supervivència i la selecció natural postulades per Darwin. I el segle XX va albirar l’impacte de l’acció humana sobre l’ecologia de la Terra i va parir la Primavera Silenciosa de Rachel Carson.

És tot aquest llegat de ciència, pensament, racionalitat el que no hem integrat en una cultura que segueix difonent i transmetent una visió de la humanitat errònia i desenfocada. És en aquesta cultura caduca que hi caben els conceptes-valors de fragilitat i humilitat. I és, en conjunt, aquesta cultura la que ens fa nosa. I no hi ha només desmemòria, també reacció activa, irada, com la que va mostrar la il·lustració occidental contra la selecció natural de Darwin que eliminava el progrés evolutiu humà.

El que ha fet la Covid-19 és posar-nos davant del mirall de la desmemòria històrica. Oblidem, volem oblidar. Potser necessitem oblidar com a adaptació psicològica a l’impacte d’allò que ens havien ensenyat a no esperar. Perquè, de fet, una de les constants en totes les anteriors crisis és el renaixement d’una religió escatològica, de la fi dels temps. El cristianisme i l’islam van fomentar, després de la pesta justiniana, una cultura amb múltiples manifestacions públiques de rituals de súplica, de reforçament d’aquells conceptes-valors de fragilitat i humilitat. Aquesta realitat històrica també l’hem oblidada.

La costa de Normandia està clivellada de monuments de memòria de la Segona Guerra Mundial, com la Pointe d’Hoc. Molt visitats, però això no implica reconeixement de les constants crisis de les societats humanes. © R. Sala Ramos

En conseqüència, podem pensar que oblidarem la Covid-19? Seguirem com fins ara? O haurà servit per acabar amb una cultura i veure’n néixer una altra que entengui i interioritzi el que és realment la vida a la Terra i la integració de l’activitat humana en aquest sistema? Són Darwin i Malthus els que més bé expliquen la pandèmia. L’acció antròpica no és estranya a aquestes crisis, no només per la zoonosi -l’estreta relació amb els animals que són reservori dels virus- sinó per la globalització, a escales diferents, que tant a l’Imperi Romà, com a l’Europa medieval o en l’actualitat, ha fet de catalitzador, de mecanisme d’amplificació. Són els discursos de la fragilitat, la humilitat, part de l’adaptació psicològica des de la mística i l’escatologia religiosa? Són els epígons dels valors que acompanyaven la desmemòria històrica?

La Covid-19 i el paper clar i divulgat de la medicina, l’agraïment celebrat als professionals clínics, serviran per canviar la norma històrica? Serviran per a situar la ciència i el pensament racional en el centre o refarem el mateix fil històric i oblidarem el que tants han patit? És probable que oblidem i reneixi un esperit d’eufòria, perquè som molt donats a anar d’un extrem a l’altre!

Necessitem una nova cultura, un canvi de valors, que atengui a criteris de consciència i solidaritat, que racionalitzi, integri el que és la vida a la Terra i com els sistemes d’acció humana són part de l’entorn natural en què es mouen els virus. Una tal cultura ha de reclamar també aquesta consciència a les autoritats perquè estableixin protocols de protecció, a l’estil dels que hem sabut que es van imposar a Taiwan després de la darrera SARS. Només així la pròxima pandèmia no ens agafarà desprevinguts ni haurem d’invocar a una pretesa humilitat.

Si canviem el ritme de la història pot ser pel camí trobarem un nou concepte de progrés.

La Covid-19, reflexions en democràcia (1): davant el mirall, llibertat i resiliència, de l’Atenes clàssica a avui

Demòstenes, al discurs “Sobre la corona”, contraposa les capacitats de Filip de Macedònia, de lideratge sobre la tropa i sobre el país, de prendre en tot moment la decisió que més li convé i amb la màxima celeritat, amb plens poders polítics i econòmics, sense discussió, a la seva pròpia capacitat com a general atenès, subjecte al criteri en el sí de la discussió democràtica a la Boulé.  Exposa el que la diferència de posició li suposava en la presa de decisions, en l’estratègia i en la jerarquia de comandament. Situava en la immediatesa i comandament total de Filip la raó de les seves victòries, que el seu fill Alexandre encara va ampliar més.

Restes del Bouleuterion, seu de l’assemblea de Priene, ciutat jònia d’Anatòlia, actual Turquia © R. Sala Ramos

Els darrers temps he pensat sovint en l’actualitat del discurs de Demòstenes i avui he recordat especialment aquesta situació del segle IV a.c. en llegir un article a Science que difon un informe elaborat per científics de l’OMS. En aquest informe avaluen la reacció de la Xina: la capacitat executiva del seu govern i la resposta de la societat xinesa davant del repte d’aturar la dispersió del Covid-19. L’article, al final, fa un exercici paral·lel al de Demòstenes i es pregunta si, a l’Occident democràtic i liberal, la capacitat executiva dels governs i la resposta immediata de la població seran idèntiques. Evidentment la pregunta és retòrica. Com Demòstenes, nosaltres preferim “el privilegi de no tenir cap amo”, però la capacitat executiva és menor o més lenta i la resposta de la societat és mediatitzada per interessos particulars i molt sovint crítica i descreguda.

Inscripció dedicada al Demos Athenai (poble d’Atenes) a Priene. © R. Sala Ramos

Hi ha organitzacions socials més resilients en certes situacions i a diferents escales: en la capacitat executiva dels governs i en la immediatesa de la resposta de la ciutadania. No estem en la mateixa situació que Demòstenes, un aristòcrata en una democràcia aristocràtica, nosaltres, ciutadans comuns d’una democràcia liderada per una elit política i econòmica, hem d’afrontar responsablement l’emergència i hem d’exigir una resposta executiva que dirigeixi l’acció al focus de l’emergència, a posar solucions i frens a l’expansió i creixement de la pandèmia, vetllar pels col·lectius en risc sanitari i d’exclusió social, no malmetre el que ja s’està fent correctament, i buscar una sortida racionalitzada i que equilibri la necessitat sanitària, l’exercici de la democràcia i la recuperació progressiva del pols social i econòmic. En èpoques de crisi, i només en èpoques de crisi, ens hem de dotar de protocols executius i àgils. I exigir, per al futur, d’evitar els dubtes i negacions que hem viscut els darrers mesos.

 

 

L’IPHES, des de Tarragona al món

Em complau compartir amb vosaltres el text que vaig llegir a l’acte de lliurament del Premi Tàrraco a l’IPHES

L’Ajuntament de Tarragona ha decidit atorgar el PREMI TARRACO 2019 a l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució (IPHES). En nom de l’institut vull agrair aquesta distinció.

L’IPHES és un institut de recerca que treballa en línies d’investigació en evolució humana a tot el món des de Tarragona i Catalunya. El nostre treball es fa des de Tarragona al món. Volem que els resultats de la nostra recerca siguin significatius a tot arreu, per a tothom. Que siguin també patrimoni humà per l’impacte que aconsegueixin de tenir en la societat d’avui i del futur.

Moment de la meva intervenció després de rebre el Premi Tarraco, al saló de plens de l’Ajuntament de Tarragona – Maurici Fernández/Ajuntament de Tarragona

Constituïm un institut d’investigació amb projectes actius o ja complerts en molts països, a escala mundial. D’aquests, alguns són àmpliament coneguts, com el d’Atapuerca (Burgos). Aquí, però, vull fer esment especial de la significació que progressivament va guanyant el nostre ampli projecte de recerca a les valls del Francolí, Gaià i al Camp de Tarragona. Des dels primers establiments humans a La Boella, a la Canonja, passant pels caçadors de la Cansaladeta, a la Riba, fins als darrers recol·lectors del Molí del Salt, a Vimbodí i Poblet, i de la Cova de la Font Major a l’Espluga de Francolí, i els primers productors d’aliments de la Cativera, al Catllar i del Cavet, a Cambrils, per citar-ne només alguns. Aquests són jaciments catalans, sí, el resultat dels quals és significatiu a Europa: la Boella és el lloc més antic que presenta la innovació tècnica aixeliana a Europa (de 800.000 anys); les plaquetes gravades del Molí del Salt refereixen un món simbòlic únic a Europa occidental i els primers agricultors del Cavet ens indiquen l’arribada de la primera gran migració del Neolític a les costes de ponent de la Mediterrània.

L’IPHES és també un institut universitari adscrit a la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat del Sud de Catalunya. Hem creat un Màster Erasmus Mundus i un Doctorat Internacional en cooperació amb d’altres universitats europees que ha donat a llum una Escola Internacional del Quaternari i Evolució Humana a Europa. Per aquesta escola han passat alguns centenars d’estudiants internacionals que han enriquit les competències de l’IPHES i la pròpia societat tarragonina, ajudant a fer-la més cosmopolita.

Membres del consistoria tarragoní i representants de l’IPHES un cop finalitzat l’acte – IPHES

Això darrer és part del nostre deute amb la ciutat que va apostar per tenir un centre de recerca en paleoecologia i evolució social i que ara reconeix una part del nostre treball. Una part molt important, que malauradament massa sovint els científics ignorem: la socialització. Ens serveix per, d’una manera directa, retornar a la societat el capital que aquesta ens ha dedicat.

Volem que quedi clar, però, que per socialització no entenem només la difusió social dels resultats. L’esforç que hem esmerçat en accions com programes a les emissores de ràdio, especials i columnes d’opinió per als diaris, en fer arribar les notícies a mitjans de comunicació d’arreu, vol anar molt més enllà de la simple comunicació i transmissió. Som molt més ambiciosos, nosaltres. Per a l’IPHES la socialització és la seva tercera ànima, tan important com les altres dues, les ànimes investigadora i acadèmica.

L’IPHES ha creat programes socialment significatius i que s’han fet a la ciutat de Tarragona: docència no formal per a infants en risc d’exclusió social, tallers d’arqueologia a les escoles, el programa de visites al propi IPHES per part de nombrosos centres educatius, el desenvolupament d’un web amb voluntat educativa i formativa, accions al carrer durant les festes…

En el centre de la imatge amb l’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, i al seu costat el conseller Hermán Pinedo; el primer per l’esquerra és el conseller Jordi Fortuny. Maurici Fernández/Ajuntament de Tarragona

Un programa per a dur la ciència a tots els racons de la societat, que ha de tenir un colofó i una estabilitat en el projecte del Rambla Science, o Ciència a la Rambla. Un centre localitzat en un punt de la ciutat molt concorregut, en el circuit que fan els nostres conciutadans i els que ens visiten, però al que ens agradaria dotar d’una capacitat de moure’s, de portar la ciència dels instituts de recerca tarragonins de la Rambla als barris, com una forma més d’integració, de recosir les ferides socials, topogràfiques i geogràfiques d’una ciutat diversa, però massa extensa i desigual.

La ciència com creadora d’una societat més resilient, més cohesionada, amb un criteri fort de comprensió del món natural i social, basat en la potència de la ciència empírica.

Que la ciència serveixi a la resiliència i a l’empoderament d’una ciutadania que en té una necessitat irrenunciable davant les crisis socials, econòmiques i de les llibertats individuals i col·lectives!

 

Una apropiació (in)deguda i personal

Materialització i des-materialització a les Nits, de Jordi Alcaraz

Vídeo exposició al Museu de Montserrat

Jordi Alcaraz és un artista molt agraït: no explica la seva obra, no interfereix en l’apropiació que tots en puguem fer. No ens ajuda a entendre-la, cert; ara bé, tampoc ens n’imposa una lectura. Posició singular! Ens toca enfrontar-nos-hi quasi bé com amb la interpretació de l’expressió plàstica prehistòrica, en què tampoc tenim guiatge. Bé, exagero! Evidentment! Coneixem el context social i artístic d’en Jordi! De resultes m’atreveixo a fer-me la meva i donar-ne una impressió. La meva particular, és clar, però transferible.

Materialització de les seves idees i sensacions; des-materialització i abstracció (“desaparició” en diu ell). Els dos processos, les dues direccions entre les idees i la matèria: idees que prenen cos i cossos que es difuminen fins quedar en idees. En l’inici fou la matèria inerta, la mà humana li imposà la forma i creà una realitat nova. Al principi foren dos blocs de pedra, com en Idea damunt d’una peanya: un bloc cúbic i un còdol ben arrodonit, ben fort. A partir d’aquesta matèria inerta els nostres avantpassats van donar començ a la creació. I en Jordi també: crea forma, transforma l’espai, modifica el material, hi crea una sensació, violenta, com la de la creació de les eines primitives. No tot és violència: la mà de la figura de porcellana toca amb delicadesa i crea un espai en expansió en el metacrilat, seguint les lleis d’Einstein.

En Jordi resulta ser un devot de Walter Benjamin, que es qüestionava el paper de l’art un cop ens és possible de reproduir-lo tècnicament. En Jordi es pregunta per un aspecte paral·lel i reflexiona i critica la reproducció mecànica de l’art i la seva transformació en imatges bidimensionals en paper que res retenen de la realitat. A molts ens plauen els llibres de “sants”: jo miro de tenir a mà les grans obres que descriuen i estudien l’expressió plàstica dels nostres avantpassats en coves, abrics i objectes mobles. M’admiren les imatges d’Altamira, Lascaus, Chauvet, Cosquer i tantes altres. Però res hi ha com omplir-se els ulls amb la representació al seu lloc original, en volum, en context. No ens enganyem tampoc: seguim perdent la visualització amb llum de torxa i en el context social i religiós en què els ancestres observaven, i “vivien”, aquelles figures: ells les veien viure.

Quan hi parles, en Jordi et diu que avorreix els llibres, per això en la seva obra en podreu veure tants de transformats, és a dir, que han perdut llur forma de llibre, llur essència i s’han trans-format en una altra cosa. La mateixa raó l’ha animat a mudar el seu catàleg en una obra singular, cada exemplar en una forma particular. La primera obra que vaig veure d’en Jordi, a la Fundació Vila Casas de Palafrugell, va ser precisament un llibre modificat per la violència de l’erosió mecànica i química, en què la tinta omple l’espai a la seva manera. En ell la tinta no crea un món d’idees, ans un espai físic que imita el treball de l’aigua dels rius que crea les coves dins la roca.

El darrer, el més significatiu: Autoretrat al taller. Segur que ell no hi pensava en això: la imatge que tria com a “autoretrat” és el mateix retrat que tenim dels avantpassats, el que més impacta la imaginació de la humanitat actual és tenir una imatge directa de “l’ésser” dels nostres ancestres. Una petja, en l’argila tendra dins una cova, en la lava refredada d’un volcà: l’empremta d’un moment vital, fugisser, de l’alè d’una persona d’altre temps. Ell ha triat el mateix per a definir-se sobre la superfície del metacrilat.

Vet aquí la meva tria d’una obra que té molt més. En Jordi em dóna llibertat per pensar i fer-me meva la seva obra. No és com la majoria d’artistes que són gelosos de com s’interpreta llur treball. Ja veurem què en pensa d’aquesta materialització (en negre i en l’espai virtual) de quatre idees que em van venir al cap dissabte a Montserrat.

Algèria dempeus

Boulevard d’Ernesto Che Guevara, a Alger. Autoria: Robert Sala

Places, carrers i passatges, a Catalunya i a molts altres llocs del món, imiten o segueixen la moda del París de la reforma urbanística d’Haussmann, a la segona meitat del mil vuit-cents. Moltes ciutats imiten i apliquen. Així es diu de Tbilisi la París de l’Est. N’hi ha una, però, que és feta a imatge i semblança de l’original: Alger. L’estil urbanístic, els edificis singulars, són aquí haussmannians. Es reconeixen com a tals.

Les cases de pisos, el color de les façanes, blau i blanc (canviat per un gris i blanc avui) és una adaptació de París a la riba del mar. Edificis singulars com la Grande Poste, jardins urbans… tot segueix la línia de París. Un París a la Mediterrània, construït com a part indestriable de França.

La Casbah d’Alger des de la Plaça dels Màrtirs – Autoria: Robert Sala

L’urbanisme s’ha d’adaptar al territori i el pla haussmannià ressegueix la Rocade des dels alts d’El Biar fins arran de costa. Un dibuix de vies tortuoses, amb l’emblemàtic carrer de Didouche Mourad, una serp de trànsit dens, bulliciós i sorollós. Aquest dèdal s’amanseix en arribar al pla i dóna el fruit del carrer Larbi Ben M’hidi, que desemboca a la plaça de l’Emir Abd el Kader, i del Boulevard d’Ernesto Che Guevara, que fa de passeig marítim, les seves porxades i places que s’acaben a la petita i bella mesquita de Djama’a al-Djedid, veïna de la Gran Mesquita.

La Gran Mesquita, a Alger – Autoria: Robert Sala

Però aquest París transmediterrà juga una funció clara: envolta la Casbah i, en bona mesura, l’amaga. Li fa certament de cinturó que la limita i la tanca. L’urbanisme algerià actual ha volgut crear la gran Plaça dels Màrtirs (finalment i feliçment acabada) que serveix de finestra perquè l’aire fresc de la Casbah baixi fins a mar. Punt de trobada de l’Alger tradicional i l’haussmannià. Aquí es pot guaitar, des de la costa, tota la dimensió de la ciutat emmurallada.

L’urbanisme la clou o la vol mostrar, però l’esperit de la Casbah ha trobat sempre la forma de sortir i de fer-se sentir: per Bab el Oued als anys vuitanta de la crisi del pa, o avui amb el flux humà dels divendres per Didouche Mourad i Pasteur avall cap a la Grande Poste. O, molt abans, als anys seixanta de la independència.
I és que Alger i les seves Vraies richesses creixen i alimenten.

Pobles d’arrel pastora i nòmada, al Marroc Oriental

Al Marroc Oriental hi ha un territori emmarcat per la carretera que va d’Ain Beni Mathar a Outat el Haj, al sud, la que passa per Merija i va fins a Guefait, a ponent, i la que, resseguint el centre de la vall connecta Guefait amb la carretera principal d’Oujda a Figuig per Ain Beni Mathar. És un polígon irregular dibuixat damunt d’uns altiplans àrids viscuts per uns pobles d’arrel pastora i nòmada. Una cultura que encara és present per les haimes que es veuen aquí i allà pel paisatge terròs. Haimes que donen aixopluc a uns pastors que durant el dia escampen els seus ramats per les planes. Un país afaiçonat per la ramaderia del xai: planes amples de vegetació escadussera excepte allà on s’han fet plantacions d’alfals per a ús exclusiu dels ramats. Com diu un dels nostres amics, els pobladors d’aquestes terres només pensen en el xai, no en plantar hortalisses per als humans.

Casa tradicional dels pobles d’arrel pastora i nòmada, al Marroc Oriental, on treballem aquets dies en una campanya d’excavació arqueològica dirigida des de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

D’aquesta llei només se n’escapa l’oasi de Guefait, i Merija, on creix ara la plantació d’olivera. Terres decorades amb una arquitectura rural singular, de cases de línies rectes, plantes rectangulars, de volums simples, en què l’única complexitat la donen alguns volums adossats en angle recte. Cases de color terròs, de pedra seca o terra cuita. En aquesta terra hi ha un altre espai que també trenca el domini de la cultura nòmada: les mines de carbó de Jerada, en crisi econòmica de fa anys i en crisi social dels temps recents. Un poble de miners entre el negre del carbó, el gris del fum i el verd oliva. Un país que ens és donat de viure’l també a nosaltres al llarg d’un mes l’any.

 

La claudicació de la democràcia

Diuen que va afirmar que, com que seguim votant sempre el mateix (i malament), la cosa no té solució; que la qüestió no es resoldrà mai i que només hi ha un camí: suspendre completament l’autogovern de manera profunda i duradora, i controlar directament les institucions, l’escola i els mitjans.

És la claudicació de la democràcia. El reconeixement de la incapacitat (la seva) de fer servir l’art del diàleg per persuadir, per convèncer, per demostrar; i de fer servir l’art de la política per transformar el món, en la direcció que sigui, però trencar-ne la inèrcia i la inactivitat.

Art, política, diàleg, paraules gregues, com democràcia… Totes mortes en les seves mans.

Els límits i limitacions d’Europa

Els nous “eixos” fructifiquen arreu d’Europa, i hi ha eixos d’atac i de defensa. L’eix Itàlia-Polònia contra la immigració és dels que ataquen, perquè és un eix que proposa una agenda política que freni el flux humà cap a Europa. Ataca, per tant, les polítiques d’acollida i humanitàries europees i alhora defensa una posició conservadora d’un espai tancat, d’una regió, Europa, que es vol closa en sí mateixa, gaudint de la seva exclusivitat i tancada a tota entrada externa. I, per descomptat, oblida les responsabilitats europees en la creació de les desigualtats que són a l’origen de la crisi migratòria: vell colonialisme econòmic i polític, recent colonialisme econòmic de productes de consum i matèries primeres, ultrarecent colonialisme de minerals bàsics per a la tecnologia, imposició i tutela de governs i capitostos…. Responsabilitat a Líbia, responsabilitat a Síria, responsabilitat al Magrib i a l’Àfrica central. Responsabilitat a l’Aràbia, al Iemen, a l’Iraq, a l’Afganistan…

Ara es tracta de cloure Europa, d’aixecar un mur de defensa del nostre estil de vida: des del nord d’Europa, passant per la costa atlàntica i els països de la riba mediterrània, pràcticament tots tenen una extrema dreta xenòfoba, homòfoba i masclista. El 2019 es poden aliar al Parlament Europeu. Però quin és el model de vida que volen protegir? Que no era un model de societat oberta i permeable, innovadora i progressiva? Hi ha molts símptomes de cansament d’aquest model i ens preparem per a defensar el no-res, la buidor.

Europa té molts límits i limitacions avui. S’han creat els anomenats “cordons sanitaris” entorn de l’extrema dreta a diferents estats. Veurem si es pot aturar, com deia, al sí del Parlament Europeu. En qualsevol cas, a Espanya hem vist que, en comptes de cordó sanitari, s’hi ha fet un pacte hipòcrita i contra tota ètica. No és només Europa, també Amèrica Llatina i els Estats Units d’Amèrica entren en la mateixa dinàmica.

La crisi migratòria és un dels greus problemes que ha de resoldre Europa i davant la qual sovint es mostren actituds molt conservadores per part d’alguns països – Autoria: Irish Defence Forces [CC BY 2.0

Es tracta d’una criminalització de la misèria, de l’intent de progressar de milers de persones víctimes de conflictes creats des d’occident i dels quals en són doblement víctimes. I igual de flagrant: criminalització del socors. És obligatori en una carretera i al mar de socórrer el necessitat. És una llei internacional i els estats s’entesten a posar pals a l’acció de les ONG i les criminalitzen, d’una manera o d’una altra. Gent que són, avui dia, els que més mereixen el Nobel de la Pau, es veuen acusats de tràfic de persones per uns estats que prefereixen de mirar cap a una altra banda davant dels milers de morts a la Mediterrània. Estats que, de manera activa, criminalitzen aquestes accions de salvament.

I què poden fer els dos estats centrals d’Europa, que s’alien també en un “eix” propi,  un eix de caire defensiu? Poca cosa: Angela Merkel ja s’ha vist obligada a renunciar a un altre mandat, per tant, està de retirada. Que quedi clar, també és sanitari aquest “cordó” de restricció dels mandats. Però arriba en un mal moment. I l’altre: Emmanuel Macron, beneficiari d’un cordó sanitari que no ha sabut governar reconeixent precisament aquest origen “irregular”. És president gràcies a vots que “no són seus”, que els té prestats. I que els ha de merèixer a diari. Pateix una forta contestació d’una part significativa de la seva població que posa precisament el dit a la nafra de l’origen de l’extrema dreta: les desigualtats internes.

L’extrema dreta

No ens enganyem! L’extrema dreta està en auge per la pèrdua de capacitat econòmica i de decisió de les classes mitjanes, ofegades a Occident pel creixement de les desigualtats; pel creixement de la distància entre unes classes dirigents políticament i econòmicament que, amb la crisi, s’han enriquit encara més a costa d’aquelles classes mitjanes. És aquí l’enemic. A dins! Construirem, doncs, un mur per defensar-nos dels estrangers i quedarem tancats dormint amb l’enemic real, la desigualtat entre ciutadans europeus? Considero que els Armilles Grogues posen el dit en aquesta nafra. I és aquí on s’ha de desactivar l’extrema dreta, si és que se la vol desactivar.

Per descomptat, no se la desactiva imitant-la, com es fa regularment. Ni creant-hi cordons, per més sanitaris que es vulguin. La societat occidental s’ha de reconstruir. Serem capaços de fer-ho davant del que molta gent augura com una nova crisi econòmica? Una crisi que no és nova, sinó la segona part de la que hem viscut i estem vivint encara.  Serà molt difícil, perquè ja hem vist què ha comportat l’actual crisi: més desigualtat, por, inseguretat en el futur i comportaments defensius. Comportaments que són incapaços de generar autèntic futur. Europa està en crisi i la seva democràcia té moltes limitacions perquè sembla incapaç de tancar les desigualtats obertes entre els seus ciutadans.